TOTS ELS JOCS

En aquest apartat hi ha explicats tots els Jocs Olímpics. En numero significa el nombre d’olimpíada que són, després apareix la capital, el país i l’any, juntament amb la respectiva bandera.

Atenes, Grècia 1896
Pierre de Fredy, baró de Coubertin, va lluitar per fer reviure els Jocs Olímpics com símbol de pau i fraternitat entre homes i nacions. Per fi va aconseguir que Grècia, com segles enrere, rebés els primers Jocs de l’Era Moderna. Els nous jocs van ser inaugurats pel rei George I el 6 d’abril de 1896, davant de 50.000 espectadors.
Van ser uns jocs una mica anàrquics, amb equips oficials i competidors per lliure, fins i tot dintre d’un mateix estat. El primer campió de la història va ser el nord-americà James B. Connolly[1], que es va escapar de la Universitat d’Harvard, on no li havien donat permís, per a viatjar fins a Grècia i guanyar el triple salt amb una marca de 13.71 metres. Però l’heroi màxim va ser Spyridon Louis[2], un pastor grec que va guanyar la marató en resposta a les seves dues nits d’oració en vela i el dia anterior a la carrera en complet dejuni. Els jocs van durar una setmana, del 25 de març al 2 d’abril.

París, França 1900
Van ser potser els pitjors jocs de la història dels Jocs Olímpics, ja que van quedar supeditats a l’Exposició Universal de París de 1900. Van durar tant com aquesta i es van fer proves tan allunyades de l’esperit olímpic original com el salt de la granota o el joc de trencar l’olla. No obstant això, quedaran com els primers jocs en els quals van participar dones (en nombre de sis), fet que es va produir per imposició de l’Exposició i contra la opinió del Baró de Coubertin qui s’oposava a això.
Alguns esportistes es van negar a participar en proves assenyalades que se celebraven en diumenge; es va establir un compromís per a competir en dos dies diferents. Però el màxim desordre va tenir lloc en les proves que van començar al maig i van acabar a l’octubre. L’atletisme es va disputar a mitjan juliol, i mai no va haver-hi públic. A París una dona va guanyar l’or: l’anglesa miss Cooper[3], vencedora en tennis.

Saint Louis, Estats Units 1904
Es van celebrar entre el 23 de juny i el 15 d’octubre, dos mesos després de l’obertura de la World’s Fire Novament l’esdeveniment esportiu quedava en mans de firaries, que buscaven la diversió del públic més que l’esperit olímpic. Malgrat això, les provés més importants (atletisme i natació) es van celebrar amb encert en nou dies consecutius. En aquests Jocs Olímpics van debutar la boxa i la lluita lliure, i com a esport d’exhibició, el bàsquet. Van participar-hi un miler d’atletes, en la seva majoria nord-americans, que van dominar el medaller en 24 de les 26 proves.
L’anècdota va venir d’una duríssima marató. Va guanyar Thomas J. Hicks[4] (dopat amb estricnina), i es va celebrar com a campió a Fred Lorz, que va entrar destacat després d’haver fet la meitat del trajecte pujat en un cotxe. El guanyador havia de ser un cubà, Félix Carvajal[5], però li agradava parar-se a xerrar amb la gent i es va obstinar a menjar pomes verdes. El seu ventre es va rebel·lar i no va poder vèncer; va acabar en quart lloc.

Atenes, Grècia 1906
Són coneguts com els Jocs intercalats. Curiosament els primers Jocs “seriosos” no van ser “olímpics”. En 1901, el COI va decidir que cada 4 anys, entre dos Jocs Olímpics, es realitzarien uns Jocs Olímpics a Atenes, però realitzar-los cada 4 anys era molta pressió i treball i per això se’ls va negar la validesa.

Londres, Regne Unit 1908
Després de la renúncia del Govern italià a la candidatura per a celebrar els Jocs a causa de les erupcions del Vesubi, va sorgir l’oferta de Londres, tan sols dos anys abans de la celebració de les mateixes, basada en una altra fira internacional. Gràcies a les negociacions del baró de Coubertin, es va aconseguir un acord econòmic pel qual els diners del patrocini es van utilitzar per a la construcció d’un estadi als afores de la ciutat. El més anecdòtic va ser la guerra esportiva particular que van mantenir els nord-americans i els britànics.
El rei Eduard VII va inaugurar les proves i va començar el diluvi d’aigua- que va espatllar totes les proves- i de protestes, per la forma en què els britànics tractaven de guanyar com fos. Així va ser com Halsweele va córrer tot sol en la final repetida de 400 metres tanques.

Estocolm, Suècia 1912
Després de les decepcions dels tres Jocs Olímpics anteriors, Estocolm va ser triada en 1909 com a seu, amb temps i mentalitat suficient per a albergar uns Jocs. En aquesta ocasió però es partia amb el problema dels pessimisme dels països europeus que auguraven la guerra que vindria uns anys després. Es van celebrar entre el 29 de juny i el 22 de juliol. Va ser en aquests jocs on es va produir la primera víctima mortal dels jocs, el portuguès Francisco Lázaro[6], que va morir durant la marató.
Dos detalls destacats: la presència de Hannes Kolehmainen[7], el primer dels “finlandesos voladors” acaparadors de títols en les proves de fons; i el racisme dels dirigents americans, que van aconseguir que retornés les seves medalles i regals el més gran esportista de tots els temps, l’indi sioux Jim Thorpe[8], campió de pentatló i decatló, perquè havia rebut uns pocs dòlars com a jugador de beisbol en una lliga menor. La hipocresia i l’estupidesa seria esmenada molts anys després de la mort de Jim. Un dels seus fills va portar la torxa dels jocs de Los Ángeles i se li van restituir tots els honors, que va merèixer com cap esportista en el món.

Berlín, Alemanya 1916
Els VI Jocs Olímpics es devien haver celebrat a la ciutat de Berlín. Però, degut als conflictes bèl·lics de la Primera Guerra Mundial, es van haver de suspendre.

Anvers, Bèlgica 1920
Anvers, desolada i arrasada per la guerra, va construir ràpidament un estadi modest i va organitzar uns jocs dignes. El principal problema per al COI era el de les nacions derrotades en la guerra. Coubertin va resoldre això deixant la decisió en mans de la ciutat organitzadora, la qual va excloure a Alemanya, Àustria, Bulgària, Hongria, Turquia, Romania i Polònia. Malgrat les absències i les conseqüències de la guerra, per primera vegada de forma oficial, estava Espanya, que va aconseguir dues medalles de plata, una en polo i una altre en futbol.

París, França 1924
En aquests VIII Jocs Olímpics es va convidar a tots els països excepte Alemanya, per considerar que encara no havia transcorregut temps suficient des de la guerra. Com a novetat, es va construir a París la primera vila olímpica i van ser anomenats també per primera vegada Jocs d’Estiu; va destacar en natació el popular actor en les pel·lícules de Tarzán, Johnny Weissmuller[9]. El baró de Coubertin es va retirar del COI un any després.

Amsterdam, Països Baixos 1928
Es van inaugurar el 28 de juliol. Els Jocs d’Amsterdam van estar marcats per dos escàndols: el futbol amateur, en el qual no es va respectar aquesta categoria per part d’alguns països, i l’atletisme femení, en el qual, a causa de la falta de preparació de les atletes, es van produir desmais. Com a conseqüència d’això, no es va permetre la participació femenina en proves superiors als 200 metres fins a 1960.

Los Ángeles, Estats Units 1932
A causa de la profunda crisi econòmica de 1929, hi va haver una baixa participació. Malgrat tot, es van batre nombrosos rècords mundials.

Berlín, Alemanya 1936
Els Jocs de Berlín van passar a la història per la seva politització probèl·lica; es van celebrar entre l’1 i el 16 d’agost. Adolf Hitler[10] va organitzar amb magnificència aquests Jocs Olímpics que van superar en gran mesura als de quatre anys abans a Los Ángeles. Només en aquelles els americans s’hi havia gastat dos milions i mig de dòlars; en aquestes, Alemanya n’hi va invertir prop de trenta: va construir una impressionant vila olímpica, estadis, etc.
El protagonista esportiu va ser Jesse Owens (un atleta negre), que va posar en evidència, amb els seus triomfs, totes les especulacions del nazisme sobre la superioritat de la raça ària.
Espanya va boicotejar els Jocs amb la seva no participació. Havia organitzat com a alternativa la Olimpíada Popular a Barcelona.

Hèlsinki, Finlàndia 1940
Els XII Jocs Olímpics havien de ser realitzats l’any 1940 a la ciutat de Hèlsinki. El 31 de juliol de 1936, es va realitzar l’elecció a la capital d’Alemanya, Berlín, seu dels Jocs Olímpics d’aquell any. Tòquio, capital de Japó, fou elegida únicament per a realitzar els Jocs l’any 1940, però, l’esclat de la Segona Guerra entre els xinesos i els japonesos va obligar a la suspensió de la organització de les Olimpíades. Hèlsinki fou elegida com a reemplaçant, però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir la realització dels Jocs. Finalment, Hèlsinki organitzaria els Jocs Olímpics l’any 1952, mentre que Tòquio ho faria el 1964.

Londres, Regne Unit 1944
Aquests Jocs es devien haver celebrat l’any 1944 a Londres, capital del Regne Unit. Però, els conflictes bèl·lics de la Segona Guerra Mundial impedirien la realització dels Jocs, fins el 1948. Londres organitzà els Jocs de 1908 i 1948, i fou escollida per a celebrar-los l’any 2012.

Londres, Regne Unit 1948
Una vegada més, la guerra va interrompre els Jocs Olímpics i aquests es van desenvolupar amb pocs mitjans econòmics i materials. No estaven convidats Alemanya ni Japó i van competir des del 29 de juliol fins al 14 d’agost. Aquests jocs van destacar principalment per la consagració de l’atletisme femení.

Hèlsinki, Finlàndia 1952
Van ser els Jocs Olímpics de la pau, amb la invitació d’Alemanya i Japó. A més, després de 40 anys d’absència hi va participar la Unió Soviètica la qual, en plena Guerra Freda, va aïllar als seus atletes de la resta. Es van celebrar entre els dies 19 de juliol i 3 d’agost.

Melbourne, Austràlia 1956
Els Jocs de Melbourne van venir marcats per dues crisis bèl·liques, la del Canal de Suez[11], amb la guerra entre Egipte i Israel, i la invasió d’Hongria[12] per la Unió Soviètica.
Van haver-hi dos inconvenients: la quarantena que havien de passar els cavalls en les proves d’hípica, a causa de la qual es van haver de traslladar aquestes proves a Estocolm, i la diferència estacional entre l’hemisferi sud i nord; aquests jocs es van celebrar entre el 22 de novembre i el 8 de desembre, amb els problemes de preparació derivats que això va suposar per als atletes. El moment de major tensió es va produir quan, a la final de waterpolo, es van enfrontar Hongria i la Unió Soviètica (van guanyar els primers); un jugador soviètic va agredir d’un cop de cap a un hongarès, fet que va produir una baralla tan grossa que va haver de ser dissolta per les forces d’ordre públic.

Roma, Itàlia 1960
Després de 1566 anys de la prohibició dels Jocs Olímpics a Itàlia per Teodosi el Gran, els Jocs es van disputar entre el 25 d’agost i el 11 de setembre en la seva dissetena edició. Es van batre nombroses marques mundials i és de destacar la participació de llegendaris esportistes com Cassius Clay[13], en boxa, o Armin Hary[14], en atletisme. Com a nota negativa cal citar la mort del ciclista Knut Jensen[15] durant la prova de 100 km contrarellotge.

Tòquio, Japó 1964
Amb una ciutat completament nova ja que la van refer per als Jocs Olímpics, els japonesos van organitzar els divuitens Jocs, amb una participació femenina del quinze per cent. Esportivament caldria destacar la derrota en la màxima categoria del japonès Kaminaga[16] per l’holandès Anton Geesink[17], que va causar una gran decepció en l’Imperi del Sol Naixent.

Ciutat de Mèxic, Mèxic 1968
Per l’altitud de Ciutat de Mèxic, aquests jocs van provocar serioses inquietuds davant el temor sobre el rendiment dels atletes a més de dos mil metres d’altitud. Dos mesos abans de la inauguració dels Jocs, el tancs soviètics havien envaït Txecoslovàquia. Més endavant, deu dies abans de la cerimònia d’obertura, tres-centes persones, que es manifestaven en contra del govern mexicà, van ser assassinades per les forces de l’ordre públic.
Durant la celebració dels Jocs, els esportistes afroamericans van intentar proclamar el “poder negre” (Black Power) amb gestos i manifestacions en els lliuraments de medalles o dominant la competició, com en el cas de Lee Evans[18] i el seu equip dels Estats Units de 4x400 metres, que composat només per homes de raça negre, van batre el rècord del món. En el podi van aixecar els punys.

Munic, República Federal Alemanya 1972
La cara i la creu d’aquests Jocs Olímpics van ser Mark Spitz[19] i “Setembre Negre”. El primer, pel seu aclaparador domini en natació: va aconseguir en quatre dies set medalles d’or, totes amb rècords mundials; el segon, un grup terrorista palestí que es va introduir a la vila olímpica i va segrestar als atletes jueus; va sol·licitar a canvi de l’alliberament dels atletes, el de 200 guerrillers presos a Israel. El fet va acabar en tragèdia: divuit morts, entre ells onze atletes jueus, cinc terroristes, un pilot i un policia.

Montreal, Canadà 1976
Els Jocs Olímpics de Montreal van estar marcats pel boicot dels països de l’Àfrica contra la participació de la República de Sud-àfrica; els organitzadors dels Jocs no van cedir davant les peticions dels primers, i es van acabar celebrant sense 22 països africans; els dos únics països africans presents van ser Senegal i Costa d’Ivori, juntament amb Sud-àfrica. Esportivament va destacar en gimnàstica la romanesa Nadia Comaneci[20], que va aconseguir set vegades la puntuació màxima de 10, puntuació fins llavors inimaginable en aquest esport.

Moscou, Unió Soviètica 1980
La invasió d’Afganistan en 1979 per part de la URSS va provocar el boicot contra els Jocs Olímpics de Moscou, que van quedar notablement devaluats; 58 països occidentals no hi van participar. Entre ells destaquen Estats Units, Alemanya, Japó i Canadà.

Los Ángeles, Estats Units 1984
Després del boicot a Moscou, en 1984 els països socialistes van retornar el cop als Estats Units, i als soviètics es van unir, entre d’altres, Cuba, Iemen del Sud, Corea del Nord, Etiòpia i Afganistan, formant un total de 14 països que no van assistir als Jocs. Va destacar esportivament Carl Lewis[21] en atletisme, que va repetir el palmarès que havia fet Jesse Owens 48 anys abans.

Seül, Corea del Sud 1988
Per fi a Seül es va arribar a la pau olímpica esperada. D’aquests Jocs únicament va passar a la història l’escàndol de Ben Johnson[22] qui va desbancar al rei de Los Ángeles, Carl Lewis en els 100 metros llisos. Però 48 hores després de la carrera, en el control antidòping va donar positiu; el COI va desposseir a Ben Johnson de la medalla obtinguda, que va anar a parar a les mans de Lewis.

Barcelona, Espanya 1992
Sens dubte, fins a aquest moment, els millors Jocs de l’era moderna. Van destacar esportivament Carl Lewis en atletisme i Matt Biondi[23] en natació, i, com a anècdota, es va donar la derrota en atletisme contra tot pronòstic de les dues Alemanyes unides que se suposava que traurien molts títols ja que per separat ho havien fet.

Atlanta, Estats Units 1996
El moviment olímpic els reclamava per a Atenes, però van anar a parar als Estats Units. Els Jocs Olímpics del Centenari van ser els més gegantescs de la història. Es va repartir més d’un miler de medalles en les 26 modalitats en què es va competir. El punt negre d’aquests Jocs el va proporcionar el terrorisme. Dues persones van resultar mortes i 110 més van ser ferides a causa de l’explosió d’un artefacte durant la matinada d’un dissabte al Parc del Centenari, el cor dels Jocs d’Atlanta. El Comitè Olímpic Internacional i el Comitè Organitzador van acordar conjuntament que els Jocs seguissin endavant segons el programa previst. Cap atleta dels Jocs va resultar involucrat en el succés. Un dels dos morts era un càmera de la televisió turca, Melih Uzunyol, d’uns 40 anys d’edat, que va sofrir un atac al cor després de l'incident. Com sempre, les proves d’atletisme van marcar els grans moments d’aquests Jocs del Centenari, que van coronar a Michael Johnson[24] com rei indiscutible, però, al costat d'ell, van lluir altres estrelles com Carl Lewis i Donovan Bailey[25]. L'Estadi Olímpic va conèixer molts moments màgics, suficients com per a posar en dubte la indiscutible i incomparable exhibició del corredor de les sabatilles daurades, el primer home sobre la terra a conquistar dos ors tan diferents com el de les curses atlètiques de 200 i de 400 m. El seu major llegat, al costat de la doble coronació, va ser el supersònic rècord de 19,32 en la cursa del doble hectòmetre, una marca la caducitat de la qual no arribarà fins al segle actual. El handbol espanyol, representat per la lliga més forta del planeta, va necessitar molts anys i un gran tècnic per a canalitzar tot el potencial individual dels seus jugadors fins a crear una selecció competitiva. En aquests Jocs Olímpics va recollir els fruits: el tercer lloc en els Jocs. Els nois del hoquei havien après la lliçó de Barcelona: de l’anonimat, van passar a obtenir la medalla de plata. El waterpolo també va donar medalla, així com el tennis, gràcies a la plata obtinguda per Arantxa Sánchez Vicario[26]. En definitiva, Espanya va demostrar que començava a ser una gran potència olímpica: va obtenir el setzè lloc en el medaller amb les seves 17 medalles: en 5 d’or, 6 de plata i 6 de bronze. És l’any en que es va començar a incloure professionals que tenien salaris.

Sydney, Austràlia 2000
Els Jocs de Sydney van tancar una època que va començar l’any 1980 amb l’elecció de Joan Antoni Samaranch[27] com president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Els de la ciutat australiana van ser els seus últims Jocs després de 20 anys, a més de la culminació d’un somni: crear els majors Jocs Olímpics de la Història, amb el major nombre de països representats, i els més rendibles. Els periodistes acreditats van ser un total de 21.046 i el pressupost per a l’organització dels últims jocs del segle XX va ser de 1.170 milions de dòlars (325.000 milions de pessetes). El comitè organitzador va destacar a 2.500 efectius i el nombre de voluntaris va ser espectacular: uns 50.000. Al voltant de 700.000 persones van arribar a la ciutat olímpica i l’audiència televisiva va superar els 3.700 milions de telespectadors. Però a aquestes esgarrifoses xifres, que donen una idea de l’enormitat que a Sydney van cobrar els Jocs Olímpics, es va sumar l’entrada d’un univers fins a aquest moment desconegut: Internet, un mitjà a través del qual es van informar milions de persones de tot el món sobre la marxa de la competicions. Aquestes dades van confirmar, tal com el president del COI va assenyalar en el seu discurs de clausura el 30 de setembre, que es va tractar dels més grans Jocs Olímpics de la Història. També va posar de manifest la seva exquisida organització, l’afluència de públic en cada esdeveniment esportiu i els rècords que es van batre en nombroses categories esportives, que van superar als aconseguits a Atlanta l’any 1996.

Atenes, Grècia 2004
La cita olímpica que hagués tingut lloc a Atenes 1996, lògica celebració del centenari dels Jocs moderns en la ciutat que els havia vist néixer, no va poder realitzar-se simplement perquè la capital hel·lena no estava preparada per a acollir un esdeveniment de tal magnitud. Vuit anys més tard, el COI sí va confiar en els organitzadors grecs, que van prometre un espectacle digne de la volta de l'olimpisme a la ciutat olímpica per excel·lència. Malgrat que uns dies abans de la inauguració semblava que no s’hi arribaria a temps, i tot i la desconfiança de molts cap al país mediterrani, sinònim moltes vegades de caos i retard, el balanç dels jocs grecs va ser no només positiu, sinó excepcional en molts aspectes. L’esdeveniment va ser un inesperat èxit organitzatiu. Èxit que, a més a més, va venir acompanyat d’allò que, fet i fet, fa gran a una cita olímpica: les gestes dels grans herois olímpics. Noms com Phelps[28], Thorpe[29], El-Guerrouj[30], Bekele[31], Gatlin[32], Holmes[33], Xiang[34] o Korzeniowski[35], per citar els més importants, van fer que Atenes revisqués els moments màgics guardats a la memòria de l'olimpisme. Van ser, a més, els primers Jocs després de l’era Samaranch, després d’haver pres les regnes del COI Jacques Rogge, els primers Jocs del segle XXI i tot el món estava expectant. Els Jocs d'Atenes van ser els primers celebrats després del canvi de panorama internacional, conseqüència del nefast 11-S; és per això que el terrorisme i la seguretat, dos temes més que candents, van preocupar molt als organitzadors, però van ser resolts de manera remarcable, sense per això blindar la ciutat ni fer impossible moure’s per ella. De fet, van acabar sent considerats els Jocs més segurs de la història. La cita va tenir també com al·licient sentimental el fet que algunes proves es van celebrar en els mateixos escenaris que havien allotjat els de 1896, com L’Estadi Panathinaiko, o fins i tot en els dels jocs de l’Antiguitat, com les ruïnes de Olímpia. La vila olímpica, un modern complex lloat per la majoria, va ser dissenyada pel valencià Santiago Calatrava[36]. Per contra, l’aspecte més negatiu de l’esdeveniment va ser, sense cap dubte, l’ombra del dopatge, començant per l’escàndol dels atletes grecs Kostas Kenteris[37] i Ekaterini Thanou[38], ídols nacionals que es van negar a fer un control de dopatge després de simular un rocambolesc accident amb moto. Kenteris, a més, havia d’haver estat el banderer grec. Ambdós van ser expulsats de l’equip i dels propis Jocs pel COI. A més d’ells, els casos de dopatge més sonats van ser Adrian Annus[39], medalla d’or en llançament de martell, i Robert Fazekas[40], medalla d’or de llançament de disc. Uns Jocs, en definitiva, que no van defraudar les expectatives i que sense cap dubte seran molt recordats en el futur.

[1] James Brendan Bennet Connolly (28 d’octubre de 1868- 20 de gener de 1957) va ser un atleta americà. L’any 1896, es va convertir en el guanyador de les Primeres Olimpíades Modernes.
[2] Spyridon Louis (Marousi, Grècia, 12 de gener de 1873 –26 de març de 1940) fou un grec que va guanyar la medalla d’or en la marató dels Primers Jocs Olímpics de l’era moderna en 1896. Louis, que havia tingut una preparació limitada, va vèncer a altres corredors de renom internacional i es va convertir en un heroi nacional a l’obtenir l’unica victòria grega en una disciplina clàssica.
[3] Charlotte Reinagle Cooper ( 22 de setembre de 1870- 10 d’octubre de 1966) fou una jugadora de tennis nascuda a Ealing, Middlesex, England.
[4] Thomas J. Hicks (7 de gener de 1875- 2 de desembre de 1963) fou un atleta americà que va néixer a Anglaterra i va guanyar la marató olímpica de 1904.
[5] Félix Carvajal de Soto (18 de març de 1875-27 de gener de 1949) era conegut com Andarin Carvajal. Va ser un famós corredor cubà, nascut a San Antonio de Los Baños, la Havana, Cuba i va viure i morir en l’abosluta pobresa.
[6] Francisco Lázaro (1888-1912) és la major llegenda de l’esport portuguès. Francisco, marejat va caure moltes vegades i moltes vegades es va aixecar per a continuar la prova, fins que va caure i mai més es va aixecar.
[7] Juho Pietari ("Hannes") Kolehmainen (9 de desembre de 1889- 11 de gener de 1966) fou un finlandès corredor de llarga distància. És considerat el primer d’una gran generació d’atletes. Va guanyar tres medalles d’or i una de plata i es recordat per la dels 5000 metres.
[8] James Franciscus "Jim" Thorpe (conegut com Wa-Tho-Huk) (28 de maig de 1888- 28 de març de 1953) va néixer a Oklahoma. Fou un atleta americà i es considerat com el millor atleta dels esports moderns. Practicava el futbol americà, handbol i basket. Va perdre els seus títols olímpics quan es van assabentar que jugava en dos equips d’una lliga de basket abans de competir en els Jocs (va violar les regles).
[9] Johnny Weissmüller Kersch (2 de juny de 1904, Banat- 20 de gener de 1984, Acapulco) va ser un esportista i actor d’Estats Units d’origen austríac. Fou un dels majors nedadors a nivell mundial durant els anys 20, guanyant cinc medalles d’or olímpiques i una de bronze. Va guanyar 52 campionats nacionals d’Estats Units i va establir un total de 67 rècords mundials. Després de la seva carrera com a esportista, es va convertir el sisè actor en encarnar a Tarzán, paper que va interpretar en 20 pel·lícules, sent el Tarzán que més popularitat ha aconseguit.
[10] Adolf Hitler (20 d’abril de 1889, Àustria- 30 d’abril de 1945, Berlín) fou un militar i polític Alemany que va establir un règim nacionalista en el qual va rebre el títol de Reichskanzler entre el 2 d’agost de 1934 i el 30 d’abril de 1945 (canceller imperial) i Führer entre el 30 de gener de 1933 i el 30 d’abril de 1945 (líder o guia).
[11] El 1956 Egipte i Israel mantenien nombrosos conflictes amb incursions de guerrilles egípcies en territori d’Israel, a les quals aquest país responia penetrant al territori egipci. El 26 de juliol de 1956, Nasser, president egipci, nacionalitzà el Canal de Suez, i poc després Egipte bloquejà el Golf de Aqaba i tancà el canal als vaixells que portaven provisions per a Israel. El bloqueig parcial d’Israel i la nacionalització del canal va molestar als governs dels Regne Unit i França, fins llavors els països que controlaven el canal. La seva resposta va ser arribar a un acord secret amb Israel per a recuperar el canal per l’acció militar. Segons aquest acord, que no fou oficialment reconegut fins anys després, Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí a l’octubre de 1956. Les forces israelites van arribar a ocupar el canal i els francesos i britànics arribaren immediatament sota el pretext de restablir l’ordre. Les forces egípcies no van poder fer res per evitar la captura del Sinaí per Israel, i la pressa del Port Saíd per paracaigudistes europeus.
[12] El Regne d’Hongria és el nom oficial que va rebre l’Estat hongarès entre 1920 fins 1945, quan fou ocupada per la Unió Soviètica i la transformà en la República Popular d’Hongria.
[13] Muhammad Ali, sota el nom de Cassius Clay, que va canviar a l’unir-se a la nació de l’Islam (17 de gener de 1942) és un boxejador nord-americà, actualment retirat. Considerat com el més gran de la historia en la categoria de pesos pesats, fou també una personalitat destacada a nivell mundial per el seu activisme polític.
[14] Armin Hary (22 de març de 1937, Quierschied, Alemanya) va ser un atleta alemany que va guanyar dos medalles d’or en els Jocs Olímpics de Roma de 1960, en 100 metres i relleus 4X100 metres.
[15] Knut Jensen (1937, Dinamarca-1960, Roma) és el segon esportista en la historia que mor en una competició. Durant la prova ciclista dels 100 quilometres contrarellotge per equips, cau víctima a la vegada del dopatge i d’una insolació. El cas anterior havia sigut el portuguès Francisco Lázaro a la marató de 1912.
[16] Akio Kaminaga (22 de desembre de 1936, Japó).
[17] Anthonius Johannes (Anton) Geesink (1934, Utrecht, Països Baixos) fou un dels millors judokes que ha donat Europa, i considerat com el millor del món en la seva època. Amb 1.98 metres d’alçada i 121 quilos de pes, en 1961 es va convertir en el primer lluitador no japonès en guanyar un títol mundial de judo (títol que va repetir l’any 1965), i en els Jocs Olímpics de 1964, a Tòquio, va sorprendre al públic al conquistar la medalla d’or en la categoria sense límit de pes.
[18] Lee Edward Evans (25 de febrer de 1947, Madera, Califòrnia) fou un atleta nord-americà especialista en els 400 metres llisos i va establir un record mundial amb 43.86 als Jocs Olímpics de Mèxic. El record de Evans es va mantindre vigent durant 20 anys, 9 mesos i 19 dies, fins que fou vençut l’any 1988 a Zurich pel seu compatriota Harry Reynolds poc abans dels Jocs de Seul amb 43.39. Evans va guanyar també l’or en la prova de relleus 4x400 metres. La seva marca va ser de 2:56:16, un altre record mundial que es va mantenir vigent encara més temps, ja que fou igualat el 1988 durant els Jocs de Seul i no fou definitivament vençut fins els Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 amb una duració de 23 anys, 9 mesos i 19 dies sent el record mundial que s’ha mantingut més temps sense vèncer.
[19] Mark Spitz (10 de Febrer de 1950, Modesto, Califòrnia) és un nedador nord-americà d’origen jueu que va aconseguir set medalles d’or en els Jocs Olímpics de Munic l’any 1972 i entre aquests triomfs va obtenir una marca mundial. Gràcies al seu pare Arnold, va aprendre a nedar als dos anys mentre vivia a Hawaii. Estudià a la universitat d’Indiana. Va rebre el premi Sullivan Howard el 1971 i el premi nedador de l’any en 1972. El 2005, fou escollit com abanderat de la Delegació nord-americana dels XVII Jocs Macabeus. Actualment viu a Los Ángeles amb la seva esposa Suzy Weiner i els seus dos fills Matthew (1981) i Justin (1991).
[20] Nadia Elena Comaneci (12 de novembre de 1961) es una ex gimnasta romana (actualment amb doble nacionalitat romana, nord-americana) guanyadora de 5 medalles olímpiques. Fou la primera en aconseguir una puntuació perfecta, 10, en una competència olímpica. Es considerada una de les més grans atletes del segle XX i es troba entre les millors gimnastes de tots els temps. Als catorze anys, fou la estrella dels Jocs Olímpics de Montreal. La romana aconsegueix el 10 en uns Jocs Olímpics- abans de Montreal ja l’havia rebut 19 vegades, i, a més, la repetiria 6 vegades més-. Va guanyar tres medalles d’or, una de plata i una de bronze. Com a anècdota, quan les classificacions es van anunciar al cartell elèctric, va aparèixer un 1.0, ja que el sistema contava només amb un espai per a un enter i un decimal. De tornada cap a casa els seus paisans la van rebre en multitud i els seus èxits la van fer creedora del reconeixement de “Heroi Socialista del Treball”, sent la persona més Jove que mai hagi rebut aquest premi.
[21] Frederick Carlton "Carl" Lewis (1 de juliol de 1961, Birmingham, Alabama, Estats Units) fou un atleta nord-americà especialista en proves de velocitat i salt de longitud que va guanyar 10 medalles olímpiques (9 d’or) durant la seva carrera (1984-1996), i 8 medalles d’or i una de bronze en els Campionats del Món d’Atletisme (1983-1993). Als Jocs de 1984 va guanyar 4 medalles d’or en els 100 metres, 200 metres, relleu de 4x100 metres i salt de longitud.
[22] Benjamin Sinclair "Ben" Johnson (30 de desembre de 1961, Falmouth, Jamaica) fou un atleta canadenc conegut per la seva desqualificació per dopatge després de guanyar la final Olímpica dels 100 metros llisos en els Jocs de 1988. Johnson va emigrar a Canada l’any 1976. Va debutar als Campionats del Món de l’Atletisme de 1983 quedant derrotat en les semifinals. A l’any següent, Johnson va arribar a la final dels 100 metres llisos als Jocs Olímpics celebrats a Los Angeles, quedant tercer darrera de Carl Lewis. Amb l’equip canadenc de 4x100 metres va aconseguir la medalla de bronze.
[23] Matthew Nicholas Biondi, conegut com “El torpedo de Moraga” (8 d’octubre de 1965, Moraga, Califòrnia, Estats Units) fou un nedador nord-americà que va participar en tres Jocs Olímpics, en els quals va guanyar 8 medalles d’or.
[24] Michael Duane Johnson (13 de setembre de 1967, Dallas, Texas) fou un atleta nord-americà especialista en les proves de 200 i 400 metres. Va guanyar cinc medalles d’or olímpiques i posseeix les plusmarques mundials de 200 i 400 metres amb 19.32 i 43.18 respectivament.
[25] Donovan Bailey (16 de desembre de 1967, Manchester, Regne Unit) fou un atleta canadenc especialista en proves de velocitat i fou campió olímpic dels 100 metres llisos en els Jocs d’Atlanta l’any 1996, on va batre, a més, el record del món amb 9.84.
[26] Aranzazu Arantxa Isabel María Sánchez Vicario (18 de desembre de 1971, Barcelona, Espanya) és una ex-tennista professional espanyola, antiga Nº 1 del món. Durant la seva carrera va guanyar quatre títols del Grand Slam en categoria individual, sis en categoria de dobles i quatre en dobles mixtos. A principis de 2007, l’International Tennis Hall of Fame va anunciar l’entrada d’Arantxa Sánchez Vicario com a nova membre del prestigiós Saló de les Llegendes del tennis mundial.
[27] Joan Antoni Samaranch Torelló (17 de juliol de 1920, Barcelona) és un empresari i polític espanyol. L’any 1991 fou nombrat Marqués de Samaranch. L’any 1977 era vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) i a partir de 1980 presidí la direcció. Samaranch va acabar amb el boicot polític dels Jocs Olímpics, va permetre la participació de professionals, la qual cosa estimulà un augment en el nivell de competició de tots els països participants, va treure el moviment olímpic de la bancarrota en la que es trobava des de finals de la dècada de 1970, quan les ciutats començaven a plantejar-se la rendibilitat d’una candidatura. No obstant, fou criticat per la seva col·laboració amb la dictadura, pels seus vincles amb l’Opus Dei, del que es membre, pels seus suposats gestos d’autoritat dintre del COI i pel secretisme de les seves decisions. El 1985 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1988 se li va concedir el Premio Príncipe de Asturias de los Deportes, així com el Premio de la Paz, concedit per Corea del Sud. Posseeix el Collar de la Orden de Isabel la Católica, la més alta distinció de l’Estat espanyol. A més, posseeix importants col·leccions d’Art, per les que ha aconseguit ser nomenat membre de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Académie Francaise des Sports. En 1986 fou nomenat president de la entitat bancària La Caixa, de la qual ja era membre conseller des de 1984. Al 2001 va deixar el càrrec per imposició reglamentària sent substituït per Jacques Rogge i nombrat president de Honor Vitalicio, càrrec que encara ostenta.
[28] Michael Fred Phelps (30 de juny de 1985, Baltimore) es va presentar als Jocs Olímpics de 2000 com el més jove nedador masculí amb 15 anys. Encara que no va obtenir medalles olímpiques, Phelps aviat es va fer un nom a la natació.
[29] Ian James Thorpe OAM (13 d’octubre de 1982, Milperra, Sydney) és un nedador australià ja retirat, anomenat Thorpedo i Thorpey. Va guanyar cinc medalles d’or en els Jocs Olímpics, sent la major marca aconseguida per qualsevol esportista australià. Thorpe es va establir en els equips de relleu australians, agregant a les victòries en 4x100 metres i 4x200 metres de relleus en estil lliure el 2000. Les seves victòries en els 200 i 400 metres i el seu bronze en els 100 metres en les Olimpíades del 2004 el fan l’única persona en guanyar medalles en la combinació 100-200-400.
[30] Hicham El Guerrouj (14 de setembre de 1974, Berkane, Marroc) és un atleta marroquí especialista en proves de migfons i té les actuals plusmarques del món de 1500 metres i de la milla. Fou campió olímpic a Atenes en 1500 metres i en 5000 metres.
[31] Kenenisa Bekele (13 de juny de 1982, Bekiji, província de Arsi) és un atleta d’Etiòpia. Té les actuals plusmarques del món en 5000 i 10000 metres i ha sigut campió olímpic i mundial.
[32] Justin Gatlin (10 de Febrer de 1982, Brooklyn, Nova York) és un atleta dels Estats Units i actualment viu i entrena a Raleigh, Carolina del Nord. Al 2004 va aconseguir la medalla d’or en atletisme en la especialitat de 100 metres, bronze en 200 metres i plata en relleu de 4x100 metres.
[33] Kelly Holmes (19 d’abril de 1970, Pembury, Kent, Regne Unit) és una atleta britànica especialista en proves de migfons i campiona olímpica de 800 i 1500 metres en els Jocs d’Atenes.
[34] Liu Xiang (13 de juliol de 1983, Shangai, Xina) és un atleta xinès especialista en els 110 metres balles. Va ser medalla d’or en els Jocs Olímpics del 2004 i va sorprendre quan va igualar la plusmarca mundial que estava en mans del britànic Colin Jackson des de 1993 amb 12.91. Li va treure 27 centèsimes al segon classificat, el nord-americà Terrence Trammell (13.18) i 29 al tercer, el cubà campió en Sydney, Anier García (13.20).
[35] Robert Korzeniowski (30 de juliol de 1968, Lunaczow, Polònia) és un atleta polonès guanyador de 4 medalles d’or olímpiques. És l’únic atleta que ha fet el doblet en les proves de marxa en uns Jocs Olímpics al vèncer en les proves de 20 i 50 quilometres dels Jocs del 2000. El seu primer títol olímpic el va aconseguir en la prova dels 50 quilometres mara en els Jocs de 1996
[36] Santiago Calatrava Valls (28 de juliol de 1951, Benimámet, València) és un arquitecte i escultor espanyol, qui a més té estudis d’enginyeria civil realitzats a Zurich.
[37] Konstantinos Kenteris, també anomenat Konstadinos Kederis (11 de juliol de 1973, Mitilene, Grècia) és un atleta grec. Kenteris està especialitzat en els 200 I 400 metres. En els Jocs Olímpics del 2000 va sorprendre al classificar-se al final en els 200 metres. En els Jocs Olímpics del 2004, Kenteris era un dels atletes favorits per guanyar la medalla d’or i encendre la flama. Però, un dia abans dels Jocs, Kenteris i el seu company Ekaterini Thanou van donar positiu en un control de dopatge.
[38] Ekaterini Thanou (1 de febrer de 1975) és una velocista grega. Va guanyar la medalla de plata en els 100 metros femenins en els Jocs Olímpics del 2000.
[39] Adrian Annus, en els Jocs Olímpics d’Atenes, va donar negatiu dos cops en una prova antidopatge, però es va sospitar d’una manipulació de mostres d’orina. Al negar-se l’atleta a un tercer control, els seus resultats van ser eliminats. Els atletes que es negués a realitzar una prova quan aquesta ha sigut sol·licitada són també considerats com a positius en dopatge.
[40] Róbert Fazekas (18 d’agost de 1975, Szombathly, Hongria) és un llançador de discos. A Fazekas li van retirar la medalla d’or després que el Comitè Olímpic Internacional confirmés que l’atleta es va negar a entregar una mostra completa d’orina per a un control d’antidopatge. La comissió executiva del COI va decidir treure-li la medalla i el diploma, expulsar-lo dels Jocs Olímpics i demanar a la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) que adoptés les sancions pertinents.