Justice-D.A.N.C.E

Kate Ryan-Ella Elle L'a

El Rey Leon-Hakuna Matata

John Lennon-Stand By Me

John Lennon-Imagine

Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one
Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

Marco-En Un Pueblo Italiano

R.I.O-Shine On

Mi 2º de Bachillerato explicado por mi madre

Le atropelló un coche nada más comenzar el curso y en su raciocinio de niña aún, no sabía ver la suerte que había tenido por estar viva y no sufrir una lesión grave. Durante varios meses le resultó un castigo mantener su cuerpo contracturado y dolorido sobre una silla dura e incómoda mientras intentaba olvidar el malestar y concentrarse en las explicaciones de los profesores. Lloraba de rabia cuando el dolor era superior a su voluntad y yo tenía que ir a buscarla al instituto, lloraba de rabia cuando no podía mantenerse en la silla de su escritorio, debía dejar de escribir resúmenes y estudiar directamente del libro acostada con una esterilla eléctrica que iba cambiando por las diversas zonas doloridas de su cuerpo.

Las notas del primer trimestre fueron una decepción, en el segundo seguía perdiendo muchas horas en rehabilitación y se empeñó en seguir con las clases de inglés, en total cinco tardes de la semana sin apenas tiempo para hacer deberes y estudiar. Los profesores, los médicos y los terapeutas le aconsejaron que abandonase el curso y ella que seguía llorando de rabia contestaba siempre que no quería perder un año de su vida por culpa de la estupidez de un hombre, que una mañana se la llevó por delante mientras trajinaba en la radio de su coche que bajaba una cuesta sin el debido control.

Llegó al límite del cansancio durante los exámenes y yo comencé a tener dudas, no estaba segura si hacía bien en apoyarla y tirar de ella en sus momentos bajos. Se quedó sin amigas que no lo eran en realidad y que no la comprendieron, en cambio se ganó el apoyo de los profesores que supieron valorar el esfuerzo. Ese segundo trimestre logró remontar las notas y recuperar asignaturas suspendidas, pero no mejoraba de las lesiones y los médicos andaban perdidos y seguían haciendole pruebas. Seguían los problemas con la compañía del seguro del coche que no han querido pagar gastos de rehabilitación, el dueño del coche cambió la versión de los hechos y en el informe de la policía no apareció la declaración de ella, solo lo que quiso contar el que la atropelló. Fué imposible que se mantuviese al margen de los problemas legales y a pesar de sus lágrimas, yo daba gracias de que fuesen producto de la rabia que sentía y no porque se hundiese emocionalmente.

El tercer trimestre resultó muy duro, le robó horas al sueño, le robó horas al apetito, se machacó los libros horas y horas tumbada sobre la esterilla caliente y yo la miraba preocupada por su delgadez y por su salud. A la desesperada la llevé a la consulta del osteópata que me lleva a mí y fué la mejor decisión que pude tomar, porque a día de hoy ha hecho un cambio espectacular, hasta los médicos se han quedado admirados. El caso es que ella se salió con la suya y aprobó el curso ante el pasmo de todos incluyéndome a mí. Se presentó a selectividad y salió de ella creyendo que no le había ido bien, en algunas asignaturas en las que iba confiada tuvo fallos inesperados, y necesitaba mínimamente un seis con treinta para acceder a la carrera escogida: A.D.E., a las malas podría entrar en Empresariales que pedían un cinco.... ¡Pero no...! ¡Ha sacado un seis con setenta y uno! y si todo va bien con las plazas de la Universidad escogida, podrá empezar el curso que viene...

¿Puede parecer mal que me sienta orgullosa de mi hija y le reconozca que tiene una voluntad envidiable y un gran valor ante las adversidades? Pues lo digo, me siento encantada por tener una hija como ella, tiene diecisiete años muy bien puestos y aunque la vida es una montaña rusa, yo espero verla feliz siempre siempre...


Su felicitación que publicó ayer en mi blog:

¡¡¡¡FELICIDADES GUAPÍSIMA!!!!

Después del año que has pasado, después de tantas lágrimas que has vertido, después de luchar tanto y perseverar en tu afán cuando todos empezamos a dudar que pudieses conseguirlo, al fin ha ganado tu gran voluntad y has demostrado que tienes un gran coraje y valor para enfrentarte a la vida. Estoy muy orgullosa de ti y esa nota que has sacado, para mí, es mucho más que un diez.

Estás viva, estás casi recuperada, has conseguido salvar el curso y aprobar la selectividad ¿Ves, cariño, como tú vales mucho?

Besito


Esto es una madre y lo demás son tonterías. Ha aguantado mucho y simpre ha estado a mi lado cuando la he necesitado y yo se lo quiero agradecer desde aquí:

¡Muchísimas gracias mamá!

Universitaria

Despúes de mucho esperar, después de dos semanas (mejor dicho, después de casi dos semanas de sufrimiento), hoy ha llegado el gran día, el día más esperado, ha llegado... el día en sí.

Esta mañana, me he levantado corriendo, me he dirigido hacia mi ordenador, lo he enchufado a toda prisa y he entrado en la página web. Me he pasado no sé cuanto rato metiendo contraseñas porqué no me acordaba de la mía (resulta que iba en mayúscula y no en minúscula como pensaba yo) y al fin, he llegado a mi propósito: conocer mi nota de acceso a la universidad, todo un reto.

And the mark is...: 6.71 y nos vamos para Administración y Dirección de Empresas!!

¡¡¡¡YYYYIIIIHHHHAAAA!!!!

Full Monty-You Can Leave Your Hat On

Hot Chocolate-You sexy Thing

Es buenísimo, cuando ya casi había logrado su propóstio, ¡zas!, se le acabó el rollo, ¡jajajajaja!

David el gnomo-Soy un gnomo

Calimero-Opening

I am a poor man

I am a poor man
I wonder “who is my lover?”
I hear your trumpet
I see a false gentleman
I want to turn my life over
I am a poor man

I pretend to know “where is my wife?”
I feel unsatisfied
I touch my desperation
I worry about my life
I cry because she died
I am a poor man

I understand you problem now
I say your name
I dream with you all nights
I try to know
I hope not to be to blame
I am a poor man

Esta poesía la escribí cuando me leí "Trumpet Voluntary" de Jeremy Harmer.

¿Quién soy?

Soy una cosa muy útil que mide generalmente de unos 15 centímetros.
Normalmente permanezco inmovil, esperando mi oportunidad para actuar.

En una de mis extremidades se encuentra una zona con pelos y cuando me utilizan lo hacen introduciéndome rápidamente y a menudo con vigor.

No obstante, hay adiccion de una utilización rápida y otros de una lenta: todo depende del humor y de la condición física.

Sin embargo, el modo de empleo siempre es el mismo: movimientos repetidos en el interior de una cavidad cálida y húmeda, que a veces sangra, que crean una fuerte excitación en la zona afectada.

Cuando concluye mi tarea, dejo en la cavidad húmeda una sustancia blanca, espumosa, pegajosa y un poco refrescante aunque por lo regular esta zona siempre esta caliente y a veces con olores desagradables. Esta secreción también queda sobre mí y en mis pelos.

Hay que lavarme para que esté limpio de nuevo en espera de mi siguiente utilización.

Una vez recuperado el estado de reposo, espero inmóvil mi próxima actuación.

Podrían hacerse de dos a tres veces al día, pero es un ritmo que pocas personas son capaces de llevar.

¿Quién soy?

Soy el cepillo de dientes ...

Adivinaste???

Qué feliz me siento

¡¡¡¡POR FIN!!!!

¡¡YA ME HE SACADO EL BACHILLERATOOOOOOOOOOO!! ¡¡YUHUUUUUUUUU!!

(Pensaba que la pesadilla no acabaría en mi vida, hehe)

Ahora sólo falta selectividad (jolines, ¡qué miedo!).

IKEA-Commercial

IKEA-Tidy Up

IKEA-Tidy Up

IKEA-COMMERCIAL NOT AIRED IN U.S.

Steve Angello-Raining Again

Eurovisión 2008-Bosnia y Herzegovina: Elvir Lakovic Laka

El Port Olímpic

Hotel Ars
Playa Port Olímpic
Centro Comercial Hotel Ars
Port Olímpic
Playa Port Olímpic

Golondrinas por el Litoral de Barcelona

Fòrum Universal de les Cultures 2004
Fòrum Universal de les Cultures 2004
El litoral de Barcelona
El litoral de Barcelona
Port de Barcelona

Golondrinas por el Litoral de Barcelona

Centro Comercial Maremagnum en Barcelona
El litoral de Barcelona (Hotel Ars y Torre Agbar)
Las dos famosas torres
El nuevo litoral de Barcelona
El nuevo litoral de Barcelona

El Parc Güell

El Drac situado en la entrada del Parc Güell
Mueso situado en la entrada del Parc Güell
Vista desde el solar del Parc Güell
Columnas situadas debajo del solar del Parc Güell
Columnas

El Parc Güell

Entrada al Parc Güell
Recorrido por el Parc Güell
Vista de Barcelona desde el Parc Güell
Vista de Barcelona (Torre Agbar, a la izquierda, y Sagrada Familia, a la derecha)
Vista de Barcelona (Torre Mapfre y Hotel Ars)

El Culé-Chiqui

El culé-chiqui mola mogollón,
lo bailan en Gerona y también en el Camp Nou.
Dale culé-chiqui a los jugadores
que el culé-chiqui les hace ser peores.
Lo baila Laporta,
lo baila Henry,
lo baila Etoo,
son el hazmereir.
Lo baila Ronaldinho,
lo baila su hermano,
lo bailan los del madrid con la copa en la mano!
Y el culé-chiqui se baila así:
uno! sin championslí
dos! sin copalrey
tres! sin ligaespaña
cuatro! el pasillito
Baila culé-chiqui,
baila culé-chiqui,
lo bailan los catalufos y también los frikis!
Lo bailan en Manchester, lo bailan en Montjuic,
lo bailan todos los socios del Real Madrid.
Lo cantan Valdés, Iniesta y Puyol
y Raúl les dice: ¡Saluda al campeón!
En Barcelona lloran mogollón
porque les quedan pasillo y Alirón
Y el culé-chiqui se baila así:
uno! sin championslí
dos! sin copalrey
tres! sin ligaespaña
cuatro! el pasillito


Otro año será... ¡¡buaaaaaaa!!

BIBLIOGRAFIA

- http://www.aguaron.net/BARCELONA92/
- http://www.bcn.es/turisme/català/turisme/llocs/
- http://es.wikipedia.org/
- http://en.wikipedia.org/
- http://www.geocities.com/jocsolimpics/
- COOB'92.
Manual de formació del voluntari olímpic, 1992, Barcelona.
- Josep L. Roig, El Periódico de Catalunya
Historia de Barcelona, 1995, Barcelona.

No apareixen ni el resultat i les interpretacions ni les conclusions degut a que apareix informació confidencial.

ANNEX

En aquest apartat hi ha vuit entrevistes realitzades a voluntaris dels Jocs Olímpics de Barcelona. La seva finalitat és conèixer alguns voluntaris i saber de primera com va ser la seva experiència i com van ser els Jocs de 1992. Per a dur a terme aquestes entrevistes, vaig elaborar un qüestionari orientat a les tasques que van dur a terme i després, vaig penjar cartells i vaig donar veus de que buscava voluntaris. Els cartells els vaig situar a les botigues del meu poble, a l’Escola Oficial d’Idiomes, a l’institut i a alguns carrers de Barcelona. A més, vaig col·locar un avis al meu blog. També, vaig preguntar a gent que conec si em podien donar un cop de mà i avisar-me si coneixien cap persona que hagués pogut ser voluntària a les Olimpíades de Barcelona de 1992.
El qüestionari que vaig plantejar-los és el següent. Les respostes de cada una venen transcrites tot seguit.
1. Nom i data de naixement.
2. Quina va ser la raó que et va impulsar a ser voluntari dels Jocs Olímpics?
3. Quines tasques vas dur a terme com a voluntari?
4. Podries nomenar algunes de les tasques que van realitzar altres voluntaris?
5. Podies escollir tu les tasques o eres seleccionat?
6. T’hauria agradat fer una altra tasca? Quina? Per què?
7. Et va semblar fàcil o difícil el teu treball? Per què?
8. Quantes hores vas dedicar-hi? Et sembla que va ser poc o massa?
9. Vas rebre cap compensació econòmica o de qualsevol altre tipus?
10. Et va agradar ser voluntari o pel contrari, te’n penedeixes? Per què?
11. Trobes que hi va haver cap error a l’organització dels Jocs o que tot estava perfectament organitzat?
12. Podries explicar-me alguna cosa més sobre els voluntaris o sobre allò que es va fer i sobre què va suposar per a la ciutat o per a la gent?

ELS VOLUNTARIS' 92

Els Voluntaris Olímpics de Barcelona rebien un dossier on apareixia la certa informació:

1.1. Els elements que caracteritzen el treball voluntari
Els elements que caracteritzen el treball voluntari es fixaren en la resolució adoptada pel Parlament Europeu el desembre de 1983. Les quatre característiques bàsiques estableixen que:
- El voluntariat no és obligatori.
- És interessant per a la societat.
- Normalment no és remunerat.
- Es duu a terme en un marc més o menys organitzat.
En tot cas, les característiques esmentades no es refereixen únicament al voluntariat social. La gran varietat d’interessos del voluntariat deixa veure que els voluntaris actuen en diversos sectors de la societat: el social, el cultural i el cívic.

1.2. El voluntariat a Catalunya
1. Qui és voluntari?
La definició donada per l’Associació del Voluntariat Belga és la més simple, però, a la vegada, la que permet d’agrupar els diferents àmbits d’interès que poden motivar una persona a practicar el Voluntariat. S’hi respecten les quatre característiques bàsiques acordades pel Parlament Europeu el 1983 i s’hi respecta l’actuació del voluntari fora del marc d’una organització: <>
Els drets i els deures del voluntari
El voluntari ha de saber que té uns drets i uns deures que adquireix lliurement. Es poden assenyalar els següents drets del voluntari:
Respecte als termes del compromís adquirit.
Acreditació enfront de tercers.
No interferència en les seves obligacions al marge de l’associació.
Liberalització de les despeses o càrregues que li comporta la tasca.
Assegurança en cas d’accidents i de possibles responsabilitats legals.
Tot ciutadà que participi voluntàriament, dins d’un marc organitzat, té dret a esperar una definició clara de la funció que haurà d’exercir i a ser consultat en totes les decisions importants que afectin la seva tasca.
Els deures del voluntari són:
Acceptar i seguir lliurament els estatus i les normes de l’organització.
Complir el compromís d’una formació continuada.
Ser participatiu.
Ser diligent per evitar la dispersió o la duplicitat en l’exercici de les tasques.
Realitzar formació perquè el voluntari ha d’estar capacitat per a la tasca que haurà de portar a terme.

1.3. Cap als Jocs Olímpics del 1992
Després de la creació del COOB’92 (Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92), començà la tasca de detectar, preparar i planificar tots els projectes que conduïen a la celebració dels Jocs Olímpics. Un d’aquests projectes va ser el Programa per a la formació dels voluntaris de Barcelona’92, que col·laborà en tasques de suport de l’organització i el desenvolupament dels Jocs Olímpics. Va ser molt important la formació d’aquests voluntaris perquè es tractà d’una nova experiència no sols en el nostre país sinó també a Europa.
1. El perfil del voluntari olímpic
Aproximadament un 75% dels voluntaris tenien de 15 a 23 anys. El 25% restant era gent més gran. Hi havia un 45% de dones i un 55% d’homes.
Els esports amb més adeptes van ser el bàsquet, la natació, el futbol i l’atletisme. Les dones practicaven la natació més que els homes; també eren majoria pel que fa a la pràctica de gimnàstica, l’hípica i el voleibol. El bàsquet tenia una proporció d’homes i dones similar a la del conjunt dels pre-inscrits i era l’esport més practicat.
La gran majoria dels voluntaris eren estudiants. Un 25% dels pre-inscrits tenia una activitat professional contínua. Entre les seves professions cal destacar: informàtica i telecomunicacions, electrònica, sanitat, administració i gerència, esport, vigilància, transport, traductors, guies de turismes, relacions públiques, hosteleria, urbanisme i planificació, periodisme, artistes,...
Quant als idiomes, podem dir que tots parlaven castellà, un 80% parlaven el català, un 60% l’anglès i un 25% el francès. El 83.68% dels pre-inscrits eren de Catalunya i el 16.32% eren de la resta d’Espanya. De Catalunya, el 91.32% eren de la província de Barcelona, el 3.15% de Lleida, el 3% de Girona i el 2.52% de Tarragona. Les comunitats autònomes de la resta d’Espanya amb més pre-inscrits van ser Astúries, amb un 24.09%, i Madrid, amb un 18.88%.

El Programa de Formació del cos de voluntaris de Barcelona’92:
Per arribar a ser voluntari olímpic, calia formar-se. La complexitat de l’organització dels Jocs condicionava una bona formació fins al punt que havia d’assegurar-se que aquesta permetia als voluntaris de dur a terme la seva tasca. Per això, el voluntari havia de tenir una formació general i, més tard, una formació específica per a la seva tasca concreta. Els objectius d’aquets programa eren:
- Ajudar a garantir l’èxit de l’organització dels Jocs Olímpics amb persones ben preparades.
- Oferir al cos de voluntaris una formació indispensable, tant per al seu enriquiment personal, com per a la seva col·laboració concreta en el desenvolupament dels Jocs.

La formació bàsica:
Consistia en una sèrie de coneixements de tipus general, estructurats en sis parts, que feien coincidir amb els colors olímpics, segons la seva temàtica. Era important que el voluntari, a més de la tasca que havia de dur a terme durant els Jocs, tingues informació general. Aquesta fase de formació durà fins al març del 1990. Aquests coneixements eren:
- Color blanc: olimpisme i cultura. Coneixement de la filosofia i de l’esperit que mou l’Olimpisme, així com un repàs de la història dels Jocs Olímpics.
- Color blau: la ciutat i l’entorn. Un recorregut pel passat, el present i el futur de la ciutat, una idea general de l’evolució de Barcelona des dels seus orígens fins a l’endemà dels Jocs, la Barcelona del moment que es preparava per al 1992.
- Color negre: les llengües. Aquests color s’havia de superar demostrant, per mitjà d’un títol, un certificat o bé fent una prova, els coneixements sobre l’idioma concret. Els idiomes oficials durant els Jocs van ser el català, el castellà, el francès i l’anglès. També calia disposar de persones que parlessin altres idiomes.
- Color vermell: participació activa. Aquest color té dues parts ben diferenciades:
o Què representa ser voluntari?, on s’explicava la ideologia del voluntariat i l’experiència que tenen alguns països, l’actitud i l’esperit del voluntari i la importància de la seva tasca en la societat.
o Primers auxilis, perquè tot voluntari havia de saber què havia de fer en cas d’haver d’atendre un accident en primera instància.
- Color groc: Barcelona’92. El camí fet per Barcelona cap a l’obtenció de l’organització dels Jocs del 92. L’elaboració del dossier de Candidatura. El projecte Olímpic. L’organització del COOB’92 i els seus projectes. El model de finançament dels Jocs Olímpics de Barcelona’92.
- Color verd: l’esport i l’home. Les diferències entre les disciplines esportives i l’evolució estètica dels esportistes en les etapes més característiques de la llarga història dels Jocs Olímpics. L’evolució de l’esport des dels seus orígens fins avui. Una aproximació a la història de l’esport a Espanya.
L’assistència als cursos es valorava amb una quantitat de crèdits que era augmentada segons el resultat d’un qüestionari tipus test. Per arribar a ser voluntari calia haver obtingut una puntuació mínima. També es van organitzar cursos pràctics d’assistència obligada relacionats amb els cursos teòrics.

La formació específica:
Aquesta fase es va començar pel gener del 1991, després de la definició per part del COOB’92 dels recursos humans voluntaris que calien. Hi van accedir els voluntaris que van superar la fase de formació bàsica i que eren preparats i entrenats per a la tasca concreta que havien de fer durant la preparació i desenvolupament dels Jocs Olímpics.

1.4. El manual de formació del voluntari olímpic
Els Voluntaris Olímpics rebien un manual de formació per a conèixer el nou entorn, la seva formació i com havien de comportar-se en cada situació:
El voluntari es compromet a formar-se: ha d’assistir als cursos de formació i participar en les activitats del programa. El programa de formació té dos objectius bàsics:
Ajudar a garantir l’èxit de l’organització dels Jocs Olímpics i dels esdeveniments que s’hi relacionin, amb persones responsables i ben preparades.
Oferir al col·lectiu de voluntaris una formació indispensable.
El voluntari olímpic coneix i assumeix el projecte olímpic: coneix el món olímpic i les seves institucions:
Ha de conèixer els principis del Moviment Olímpic i actuar segons aquests.
Ha d’acceptar i seguir lliurement els estatus i les normes d’organització.
Ha de ser perseverant fins al final un cop s’ha compromès a complir la seva formació com a voluntari.
Ha de ser participatiu en totes aquelles tasques que estan dins el seu àmbit d’actuació.
Ha de ser diligent per evitar la dispersió o la duplicitat en l’exercici de les funcions.
El voluntari coneix la ciutat i el seu entorn: els Jocs Olímpics estimulen el coneixement que el voluntari té de la seva pròpia ciutat:
Ha de vetllar perquè estigui neta i polida.
Evita embrutar-la i intenta que els altres tampoc ho facin.
Respectar-la i protegir-la.
Fer que sigui admirada i respectada per tothom.
El voluntari és responsable i compleix el compromís que ha pres: no abandona el compromís i el compleix fins al final; és disciplinat, és optimista i ho comunica als companys.
Responsabilitat:
o Ser puntual.
o Evitar de menjar, beure i fumar.
o Portar l’uniforme correctament.
o Procurar no parlar amb veu excessivament alta i no riure massa fort.
o Dedicar una gran atenció a tot el que facis.
o Estar al lloc adequat en el moment oportú.
· Optimisme:
o Crear una atmosfera relaxada que afavoreix la solució de les dificultats que es presenten.
o Ser el millor reflex possible de la imatge que entre tots volen donar.
o Fer la feina amb naturalitat.
El voluntari és operatiu i sap resoldre els problemes: després de la seva preparació, està capacitat per a fer la tasca amb eficàcia, té recursos per resoldre situacions i imprevistos:
Sap fer les tasques assignades de manera eficaç i competent.
És capaç de prendre decisions quan una situació ho requereix.
S’adapta fàcilment als imprevistos i als canvis d’última hora.
El voluntari és solidari amb els altres: està disposat a ajudar els altres i a compartir-ho tot:
Ha de dur una tasca d’equip.
Tothom hi treballa amb un objectiu comú i prèviament planificat.
Com a voluntari, ha de sentir-se necessari, però no pas indispensable.
Ha de ser discret.
El voluntari és obert, cordial i simpàtic: és un amfitrió educat i deferent perquè els visitants es trobin com a casa seva:
Ha de ser amable, cordial i simpàtic.
La cortesia ha de ser present en tot allò que diu i en tot allò que fa.
Ha de ser hospitalari i sensible.
Ha d’evitar l’etnocentrisme.

1.5. Els mòduls funcionals
Els mòduls funcionals ens detallen les diferents tasques que duien a terme els voluntaris olímpics:
Mòdul de tasques específiques
Requereixen uns coneixements previs i concrets i que tenen un grau de responsabilitat important.
Mòdul de tasques tècniques
Requereixen uns coneixements tècnics però que són susceptibles d’aprenentatge.
Mòdul de tasques de relacions externes
Relacionades amb la prestació de serveis al públic i que requereixen un perfil de sociabilitat.
Mòdul de tasques d’oficina
Requereixen uns coneixements administratius i que són d’aprenentatge fàcil.
Mòdul de tasques de suport
No requereixen una gran especialització.
Mòdul de tasques esportives
Requereixen el domini tècnic d’un esport.

1.6. La distribució geogràfica dels voluntaris olímpics
A la ciutat de Barcelona hi havia 42310 voluntaris, dels quals 30632 eren menors de 23 anys i 11678 eren majors. A les ciutats subseu hi havia 17547 voluntaris. A la resta de Catalunya, exceptuant Barcelona i subseus i van participar 26068 voluntaris i de la resta de comunitats autònomes d’Espanya hi van venir 16487. En total, hi van col·laborar 102403 voluntaris.

1.7. El defensor del voluntariPer preveure possibles conflictes, es va dissenyar una instal·lació més, l’Oficina d’Atenció al Voluntari, el director de la qual atenia les queixes, suggeriments, irregularitats, etc. amb que es trobaven els voluntaris. Aquest estava format per deu persones. Tant pel que fa al compromís dels voluntaris com pel reconeixements dels seus drets i deures per part de l’organització, tenien una base jurídica feble. Estava basada, per part dels voluntaris, en el compromís personal i, per part de l’organització, en l’obligació jurídica vinculant. Aquesta desigualtat no va representar cap obstacle a l’hora de respectar i de fer complir els compromisos presos. En els casos en que es van presentar conflictes entre voluntaris i organització la figura del Defensor del Voluntari, amb el ple suport de la direcció dels Jocs, va servir de mediador i conciliador.

LES CERIMÒNIES

1.1. La cerimònia d’obertura
El 25 de juliol de 1992 va tenir lloc la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, amb l’assistència de 65000 espectadors i 2500 milions de persones de tot el món la van seguir a través de la televisió. L’acte, que combinà una estètica avantguardista amb els símbols més característics de Catalunya, fou un cant a la pau i a la convivència entre cultures.
L’obertura oficial dels Jocs se celebrà amb una cerimònia inaugural, en la qual se succeïren esdeveniments carregats d’emotivitat i espectacle, seguits per milions d’espectadors en tot el món: la torxa olímpica arribà a l’estadi i l’últim atleta que la transportava encengué el pebeter. En els mastelers s’hissà la bandera olímpica, s’escoltaren els acords de l’himne olímpic i tots els atletes desfilaren per la pista de l’estadi amb les banderes dels seus països.

1.2. La cerimònia de clausura
A la cerimònia de clausura, celebrada el 9 d’agost a l’Estadi Olímpic, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, va declarar que els Jocs Olímpics de Barcelona havien sigut els millors Jocs de la història. L’afirmació fou corroborada per tots els medis de comunicació internacionals i atletes de tots els països, que van tenir en compte la modèlica organització, l’absència d’incidents, la comoditat i la bellesa de les instal·lacions i, sobre tot, l’entusiasme dels ciutadans barcelonins, que van rebre els Jocs amb una il·lusió que va propicià que la ciutat visqués un gran ambient festiu durant les dues setmanes olímpiques.

Fumar Mata

Como todos muy bien sabemos, fumar mata. Provoca enfermedades mortales del corazón y de los pulmones en el fumador, pero además, afecta a las personas que están a su alrededor y que respiran el humo del cigarro. Y yo me pregunto: ¿Por qué no se hace nada al respecto?

El gobierno, en 2007, aprobó la ley la cual prohíbe fumar en lugares públicos. Los aplaudo. Esto hace que los no fumadores no se vean afectados por el tabaco en su ámbito público. Pero, ¿y en los lugares privados? En ese caso, el gobierno no puede hacer nada, es un problema individual, pero puede intervenir. El gobierno, en vez de mirar tanto por los grandes beneficios que el tabaquismo aporta a las arcas de Hacienda y a las tabaqueras, ¿por qué no aumenta los precios del tabaco de todas las tabaqueras? Volvemos a cometer el mismo problema de siempre, valoramos el dinero por encima de la salud de las personas.

Para derrotar al tabaco es necesario voluntad y, en caso de no poder, acudir a expertos. Sin embargo, el gobierno también debe impulsar mesuras más duras y, como no, efectivas.

Without Computers

I think that the most important invention in these last years has been the computer. Nowadays, in a lot of places, people can’t work or live without computers.

The computer is a very useful machine in different ways. For example, we find a lot of information on the internet that can help us from our home and it isn’t necessary to go to the library or another place. If old people or disabled people can’t leave their home, they can communicate by e-mails and they will buy things on the internet such as companies using computers to communicate with their clients and to stock up on things. In addition, the computer is the perfect place where you can keep information.

In my view, the computer is the perfect machine that helps a lot of people every day in the world.

The Earth Is Getting Hotter

Nowadays, the Earth is getting hotter by the pollution and nobody is doing anything. I think that in a recent future this problem will be the biggest problem in the world.

One example of pollution are the exhaust fumes of the cars. There are a lot of cars but there are going to be more than now, so, there is going to be more pollution. And there are a lot of different examples of pollution. One day, we won’t stop this pollution because it will be late.

This problem will have some repercussions, for example the animals. A lot of animals live in cold places. I only want that it will have a solution and we can live better.

The Car: a Friend or an Enemy

In my opinion, nowadays the car is our friend and our enemy for many different reasons.

The car can be our friend because it is more comfortable, more helpful, faster and more individual than public transport. For example, you don’t need a timetable for using your car, you haven’t to leave your house an hour before and maybe, it won’t be necessary to walk for arriving home.

But the car can be our enemy, too. Every year, there are a lot of traffic accidents. Also, there is more pollution. People don’t understand that these are very big problems, but they have solutions.

If we change some bad things, we will save the world.

Barcelona's Beach

Last summer, one day I was in Barcelona with my best friend. In the afternoon, we decided go to the beach for seeing the sunset.

I consider that the beach is a special place. I like seeing famous towers and the casino centre. Also, I love seeing multicultural people. But, I absolutely love the sunset. I usually lie in the beach and listen to the movements of the sea. Sometimes, I take off my shoes and introduce my feet in the water. An inconvenient is that you smell the meal of the restaurants and maybe, the rubbish.

I usually go to this beach with my friend to see the sunset and feel the peace.

Mary Poppins-Let's go fly a kite

Mary Poppins-Qué alegre ilusión

Mary Poppins-Supercalifragilísticoespialidoso

Es supercalifragilistic

Aunque el sonido de él es algo absolutamente atroz

Si usted lo dice ruidosamente bastante usted sonará siempre precocious

Supercalifragilisticexpialidocious

El Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle aye

Porque estaba asustado hablar cuando era justo un chaval

Padre me dio la nariz un pellizco retorcido y dicho me me era malo

Pero entonces un día aprendí una palabra que ahorró mi nariz de dolor

La palabra más grande que usted oyó siempre y ésta es cómo va

Oh supercalifragilisticexpialidocious

Aunque el sonido de él es algo absolutamente atroz

Si usted lo dice ruidosamente bastante usted sonará siempre precocious

SupercalifragilisticexpialidociousEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle aye

Él viajó todo alrededor del mundo y por todas partes él fue

Él utilizaría esta palabra y todo diría que va un gent listo

Cuando los duques y los Maharajáes pasan la hora con mí

Digo que palabra especial y entonces ellos me invita hacia fuera al té

Oh supercalifragilisticexpialidocious

Aunque el sonido de él es algo absolutamente atroz

Si usted lo dice ruidosamente bastante usted sonará siempre precocious

SupercalifragilisticexpialidociousEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle ayeEl Um diddle diddle diddleEl Um diddle aye

¿Usted sabe, usted puede decirlo al revés, que es "docious-docious-ali-expi-listic-fragi-cali-repus-expi-listi c-fragi-cali-repus", pero ése va un pedacito demasiado lejos, usted no piensa?Indudablemente

Tan cuando el gato tiene su lengüeta no hay necesidad de la consternación

Apenas convoque encima de esta palabra y entonces usted tiene mucho decir

Pero utilícela mejor cuidadosamente o podría cambiar su vida

Por ejemplo, sí, una noche

I la dijo a mí muchacha, y ahora a mí yo de la muchacha esposa

Oh y una cosa encantadora ella está también

Ella es supercalifragilisticexpialidocious

Supercalifragilisticexpialidocious

Supercalifragilisticexpialidocious

Supercalifragilisticexpialidocious

Mary Poppins-Con un poco de azúcar

Facto Delafé y las Flores azules-El Poder Del Mar

Esta es la canción que utiliza El Corte Inglés para su anuncio de la Primavera 2008. Es una canción muy tranquila.

Chill Out Music

Chill Out Ibiza Volumen 1

Chill Out Volumen 3

Chill Out Volumen 2

Chill Out Volumen 1

Right Said Fred-I'm too sexy for my shirt

Con la increíble y simpática participación de Johnny Deep. Va dedicado a una persona que conozco que le gusta mucho este actor.

Rodolfo Chikilicuatre-Baila el ChikiChiki (Eurovisión 2008)

A ver, la verdad es que no he visto "Salvemos Eurovisión" o como se llamase, pero ¿quién carai ha votado a semejante esperpento para representar a España en Eurovisión? ¿Alguien puede responderme la pregunta? Porqué cada vez es más increíble, vamos a peor. El año pasado la cosa fue mala, pero este año, será pésima y seremos la riota de toda Europa. No lo quiero ni imaginar, madre mía. ¿Se puede saber en que piensa la gente votando a este tipo de personas? ¿Qué ganaremos Eurovisión con un personaje que se hace el gracioso cuando no tiene ni chispa de gracia? Pues no lo entiendo, esta claro que a Eurovisión se va a ganar por la canción que llevas y lo demás son tonterías, pero puestos a que los demás países montan estenografías espectaculares y las canciones son pasables, ¿por qué no los imitamos? ¿No podríamos llevar canciones que más o menos estuvieran bien y con una magnífica estenografía, aunque esto ultimo no sea lo que debería contar para ganar? De verdad, cada día entiendo menos lo que hacemos, pero este año si ganamos, flipo. Y para colmo será con una chorrada de canción, una parida.

EL MODEL DE FINANÇAMENT

1.1. La cobertura de les despeses
El COOB’92 es va encarregar de cobrir les despeses de l’organització dels Jocs Olímpics, les instal·lacions i les infraestructures urbanístiques. Les empreses privades, per la seva banda, es van ocupar de l’organització i de les instal·lacions i l’Administració Pública, és a dir, l’Estat, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona es van encarregar de les instal·lacions i les infraestructures urbanístiques. A les instal·lacions és on hi va haver més despesa.

1.2. Els costos directes
En els costos directes el COOB’92 va cobrir les despeses d’organització en l’àmbit de personal, de serveis i de tecnologia, es va ocupar dels costos financers i de la participació del COI i del CON i, juntament amb l’ajuntament, es van encarregar del condicionament de les zones urbanístiques i l’urbanització de l’Anell Olímpic de Montjuic. L’Estat va assumir els costos directes de l’Estadi, la diputació i l’ajuntament, del Palau i la Generalitat els de l’INEFC.

En els costos directes a l’organització, pel que fa al sector públic, RENFE, Min.Transports i Telecomunicacions es van encarregar del soterrament de la via fèrria, MOPU juntament amb VOSA es van ocupar del Cinturó del Litoral, MOPU (D.G.Costes) van cobrir els costos del Passeig Marítim, l’Ajuntament va reestructurar els col·lectors i D.G.de Costes i MOPU van condicionar la costa. El sector privat es va encarregar dels habitatges, el Palau de Congressos, el Port, dos hotels, el COOB’92 va treballar en les obres de condicionament, la Generalitat va construir el Centre d’Assistència Primària, l’Ajuntament es va encarregar dels Bombers i l’Ajuntament amb la Generalitat van cobrir els costos d’una escola. Les instal·lacions privades i els equipaments de competició, entrenament i complementàries van ser coberts pel sector privat.

1.3. Els costos indirectes
Els costos indirectes no estan relacionats directament amb la celebració dels Jocs Olímpics, però van accelerar la seva realització. L’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament van cobrir els costos de la Ronda de Dalt i de la Ronda del Litoral. L’Estat es va encarregar de l’aeroport d’El Prat, juntament amb Telefònica, de la Torre de Comunicacions, i amb la Generalitat, del Túnel de Vallvidrera. La Generalitat també es va ocupar de l’accés del Metro a Montjuic i l’Ajuntament del remodelatge del Museu Nacional. La iniciativa privada es van encarregar dels diversos hotels.

1.4. Els ingressos del COOB’92
Els beneficis que va obtenir el COOB’92 dels Jocs Olímpics van ser de la venda dels béns adquirits, de les transferències de l’Estat al COOB’92, un 20% de les activitats vinculades a l’Estat com són les loteries, la numismàtica i la filatèlia i un 15% dels recursos propis: venda d’entrades, espònsors, símbols i un 45% de la televisió.

LES INSTAL·LACIONS

En l’aspecte urbanístic, les obres foren múltiples a Barcelona i a altres ciutats catalanes, designades sub-seus olímpiques.
A Barcelona la majoria de les intervencions es van centrar en quatre àrees: Montjuïc, la Diagonal, la Vall d’Hebron i el Parc de Mar. També es van realitzar importants obres d’infraestructura com les remodelacions de l’aeroport del Prat i el Port Vell, la Ronda de Dalt i la Ronda del Litoral, els túnels de Vallvidrera, la torre de telecomunicacions en Collserola i el col·lector del Bogatell.
Els nombres d’instal·lacions enumerades a continuació estan escrites com les reconeix el COI. En total es va disposar de 35 instal·lacions esportives per albergar les competicions esportives. La ciutat de Barcelona contava amb 19 instal·lacions dividides en quatre àrees olímpiques:

1.1. Montjuïc
Es va remodelar l’Estadi Olímpic fet a partir d’unes instal·lacions preexistents que dataven de 1929 (atletisme, cerimònia d’obertura i cerimònia de clausura) i de les piscines Picornell (natació) i Municipal (salts i waterpolo), i ordenació i urbanització en l’Anella Olímpica.
El projecte de l’Anella és obra dels arquitectes Carles Buxadé, Federico Correa, Joan Margarit i Alfonso Milá, i resol l’espai amb una sèrie de terrasses o places connectades mitjançant escalinates i flanquejades per les distintes instal·lacions. El conjunt finalitza en una gran plaça circular, la plaça d’Europa, construïda sobre un gran dipòsit d’aigua.
El Palau Sant Jordi (gimnàstica artística, final de handbol i voleibol), obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, consta de dos edificis: el palau esportiu principal i un pavelló polivalent. A la plaça de l’accés principal es va instal·lar l’escultura Cambio, de l’artista japonesa Aiko Miyawaki, i en els vestíbuls hi ha pintures murals de J. Hernández Pijoan i A. Ràfols Casamada[1].
La torre de comunicacions fou concebuda per Santiago Calatrava com una gran escultura de 120 metres d’alçada, visible des de molts punts de la ciutat. Construïda en acer pintat de blanc, la inclinació del fust és la mateixa que l’eix de la Terra.
L’edifici del INEFC (lluita) es deu a Ricard Bofill.
A més, la urbanització de l’àrea de Montjuïc va incloure el traçat del Jardí Botànic i del Parc del Migdia, l’ampliació i estructuració del viver municipal Tres Pins i altres actuacions per a facilitar l’accés a la muntanya des de Poble-sec i des de Miramar.
A les instal·lacions de Fira Barcelona, al Palau d’Esports de Barcelona es va celebrar la gimnàstica rítmica i el voleibol i al Palau de la Metal·lúrgia, l’esgrima i el pentatló modern. Al Pavelló de l’Espanya Industrial es va practicar l’halterofília i a la Zona Franca la marxa de 20 i 50 quilometres masculins i els 10 quilometres femenins).

1.2. Diagonal
Ubicada a la part sud-oest de la ciutat, la més alta, al llarg de l’Avinguda Diagonal, contava ja amb quatre instal·lacions construïdes. Hi ha les instal·lacions esportives importants com les del F.C. Barcelona (futbol), el R.C. de Polo (hípica i pentatló modern), la zona esportiva universitària i l’estadi del R.C.D. Espanyol. La intervenció olímpica ha consistit en una labor urbanitzadora, mitjançant el traçat d’una xarxa viària local que connectes les instal·lacions esportives existents. L’obra relacionada amb els Jocs que es va aixecar en aquesta àrea fou l’hotel Joan Carles I, construït per Carlos Ferrater i Lambarri en els terrenys de l’antiga masia Torre Melina del segle XX. Al Palau Blaugrana es va practicar el judo i el taekwondo i a l’Estadi de Sarrià, el futbol.

1.3. Vall d’Hebron
Ubicada al nord de la ciutat, en el districte d’Horta-Guinardó, fou seu de quatre esports olímpics. Es van crear nous conjunts urbans que alleugereixen les insuficiències d’aquest sector integrat per barris densament poblats, amb dèficits d’equipaments i espais lliures. D’aquesta manera la ciutat guanyava no només en equipaments, sinó també en la seva estructura urbana. Aquesta àrea, situada a les vessants de la serra de Collserola, fou projectada per l’arquitecte Eduard Bru, que va disposar una ordenació descendent de plataformes que miren a la ciutat. A la zona més alta està el Velòdrom (ciclisme en pista), construït per Esteve Bonet i Francesc Rius. Per sota, la zona esportiva, amb el Palau d’Esports de la Vall d’Hebron (voleibol), obra de Jordi Garcés i Enric Sòria; els camps de tir amb arc, projectats per Enric Miralles i Carme Pinós; el Centre Municipal de Tennis, d’Antoni Sunyer; un conjunt de piscines i una pista poliesportiva sobre les cotxeres de Sant Genís; i la zona residencial, amb els edificis de la Nova Vall d’Hebron, que fou la Vila de la Premsa durant els Jocs Olímpics. En el nivell més baix s’expandeix el parc de la Clota, amb el famós Pavelló de la República, edifici de Josep Lluís Sert[2] i Lluís Lacasa.

1.4. Parc de Mar
Situada en el front litoral de Poblenou es recuperen terrenys ocupats per velles fàbriques i la via fèrria. L’àrea està integrada per la zona residencial de la Vila Olímpica-Nova Icària-, on s’allotjaren els atletes durant les Olimpíades; el Port Olímpic (vela), obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i del enginyer Joan Ramon de Clascà; el Parc Esportiu de la Mar Bella, compost per una pista d’atletisme i el Pavelló de la Mar Vella (bàdminton), obra arquitectònica de Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell; i tota una sèrie de passejos, zones arbrades i edificis singulars. Al Poliesportiu Estació del Nord es va jugar al tennis taula.

1. Una passejada per la Vila Olímpica
Iniciem el recorregut a la plaça dels Voluntaris. Davant mateix de la plaça s’aixequen els dos gratacels que constitueixen els elements més emblemàtics del barri. Un és l’hotel de les Arts, obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Gehry[3], amb 44 pisos i 456 habitacions; i l’altre és la torre Mapfre, de Iñigo Ortiz i Enrique del León, un edifici d’oficines amb un centre comercial a la planta baixa. Aquests dos edificis, de 153.5 metres, van ser els més alts d’Espanya fins el 2002.
A la mateixa plaça hi ha una font gegant, de Josep M. Mercè, i una mica més enllà es veu la cara, sostinguda per tres potes, de la escultura David i Goliat, d’Antoni Llena. Més allunyat queda El peix d’or, de Frank O. Ghery. Per darrera queden els jardins d’Atlanta, amb la xemeneia de Can Folch i el grup d’edificis en forma d’el·lipse de l’equip d’arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay-Puigdomènech, que van dissenyar el conjunt de la Vila Olímpica.
Comencem a caminar pel Parc del Port Olímpic, que queda a la nostra dreta, fins el carrer de Rosa Sensat. Els edificis que integren el barri foren encarregats a arquitectes guanyadors del premi FAD d’Arquitectura. Precisament, els de Eurocity 2, 3, 4 que es troben en la cruïlla del carrer de Rosa Sensat amb l’avinguda de Icària, de Helio Piñon i Albert Viaplana, es troben entre els més originals del conjunt urbà. L’edifici de la Telefònica, a la dreta, es obra de Jaume Bach i Gabriel Mora. Continuem sota l’ombra metàl·lica dels agressius arbres d’Enric Miralles i Carme Pinós fins l’avinguda del Bogatell i doblem a la dret per accedir a la plaça Tirant lo Blanc. Aquesta plaça és d’estructura circular, amb edificis de Elies Torres i Josep Antoni Martínez Lapeña.
Travessem la plaça, i al arribar al carrer de Salvador Espriu trobem una de les fonts dissenyades per Òscar Tusquets i l’escultor canari Juan Bordes. Creuem a continuació la Ronda del Litoral pels ponts de fusta que ens porten al Parc del Ponts, amb el seu canal. A l’esquerra, a la cruïlla dels carrers de Salvador Espriu i de Jaume Vicens i Vives, s’alça la gran escultura de Francesc Fornells, Tallavents. I finalitzem a la plaça dels Campions, on al terra es detallen les 257 medalles d’or de les Olimpíades de 1992. Alguns ídols esportius han deixat allà l’empremta de la seva mà.

1.5. Les companyes olímpiques
Degut a que Barcelona no podia acollir tots els esports olímpics, es van destinar unes subseus. Badalona fou la subseu del bàsquet i del boxa. El bàsquet es va disputar en el nou Pavelló Municipal i el boxa al Pavelló La Penya del club Joventut de Badalona. Els estadis municipals de l’Hospitalet de Llobregat i de Vidalecans van acollir la competició de beisbol. El Complex Municipal d’Esports de Terrassa fou el marc de la competició de hockey sobre herba. Les proves de tir olímpic es van realitzar a Mollet del Vallès. A l’estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell es van jugar diversos partits de futbol. Al nou Palau Municipal de Granollers es van celebrar les fases prèvies a la final de handbol. Les proves de piragüisme en aigües tranquil·les es van efectuar en el canal olímpic de Castelldefels i les d’eslàlom en aigües vives en el Parc Esportiu del Segre, a la Seu d’Urgell. La competició de rem va tenir lloc al llac de Banyoles. Vic, Reus i Sant Sadurní d’Anoia foren les subseus de la demostració de hockey sobre patins. El circuit de Ciclisme de Sant Sadurní acollí algunes proves de ciclisme en ruta. El Centre d’Hípica de Montanyà, a Seva, es van disputar les proves hípiques de resistència i doma. Al Circuit de Catalunya de Montmeló es va disputar el ciclisme de 100 quilometres contrarellotge per equips. Finalment, als estadis La Romareda, de Saragossa i Lluís Casanova, de València, es va jugar el futbol. La marató es va realitzar en un circuit mig urbà i mig rural que partia des de Marató i recorria la costa Mediterrània per entrar a la ciutat de Barcelona. En el seu trajecte urbà passava pels llocs més emblemàtics de la capital catalana: la Sagrada Família, el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya, Les Rambles, el Passeig de Colom, l’Avinguda del Paral·lel i la Plaça de Espanya, per arribar finalment a l’Estadi Olímpic.Per a totes les subseus els Jocs de 1992 va representar la possibilitat de construir noves instal·lacions o de millorar les que ja existien. En el cas de Badalona, la Olimpíada va impulsar la creació del barri de Montigalà, on s’allotjaren una part dels periodistes que es van desplaçar de tots els països del món per cobrir el desenvolupament del certamen esportiu, celebrat entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992.

El quadre següent ens mostra els esports que es van practicar a les Olimpíades de 1992:
Atletisme Bàdminton Bàsquet Handbol Beisbol Boxa Ciclisme Hípica Esgrima Futbol Gimnàstica Halterofília Hockey Judo Lluita Natació sincronitzada Natació Pentatló modern Piragüisme Rem Salts Tennis taula Tennis Tir amb arc Tir Vela Voleibol Waterpolo

1.6. Les viles
Les viles eren l’allotjament dels atletes i són les següents: Vila Olímpica Poble Nou, Vila Olímpica Banyoles, Vila Olímpica la Seu d’Urgell, Vila de Parc de Mar, Vila de la Vall d’Hebron, Vila Olímpica Montigalà, Camp Internacional Joventut. Aquestes vil·les van ser construccions noves que es van realitzar l’any 1992 per a la celebració dels Jocs Olímpics. Avui en dia, són vivendes que van ser arreglades després dels Jocs i es van posar a la venda.

[1] Albert Ràfols-Casamada (2 de Febrer de 1923, Barcelona) és un poeta i pintor. L’any 1980 fou premiat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concebut pel Ministeri de Cultura i al 2003 amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya, concebut per la Generalitat de Catalunya. Així mateix, l’any 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d’Honor del Govern de França. La sala d’Informació Turística de la Casa de la Ciutat de Barcelona té decorades les seves bovades amb pintures abstractes sobre les Quatre Estacions.
[2] Josep Lluís Sert (1902-1983) fou un arquitecte que va construir un edifici de vivendes al carrer Muntaner, el Dispensari Antituberculós, el Pavelló de la República, el Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de 1937 (París) i la Fundació Joan Miró.
[3] Frank Owen Gehry (28 de Febrer de 1929, Toronto, Canadà) és un arquitecte nord-americà reconegut per les innovadores i peculiars formes que atorga als edificis que dissenya. En reconeixement al seu treball, Gehry ha rebut nombrosos i prestigiosos premis i distincions. Va dissenyar el Museu Guggenheim, l’Hotel Marqués de Riscal, Elciego i la Casa Danzante, Praga.

EL GRAN REPTE

1.1. L’avanç tecnològic i les obres olímpiques
El bon funcionament de les telecomunicacions era indispensable per assegurar l’èxit dels Jocs. Amb aquest fi es van emprendre tres grans obres: la construcció de la torre de telecomunicacions de Collserola, de Norman Foster, la de comunicacions de Montjuïc-de Santiago Calatrava- i la instal·lació en el subsòl de la ciutat de 150 km de cablejat amb fibra òptica que enllaça les quatre àrees olímpiques i permet la transmissió de senyals de televisió i d’àudio, així com de dades informàtiques i comunicacions telefòniques.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona va implicar la creació d’instal·lacions noves i la reconstrucció d’altres per albergar els Jocs:

1. El Port Olímpic
Construït per als Jocs Olímpics del 1992, és una obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas[1], Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i de l’enginyer Joan Ramon de Clascà. Va ser clau en les competicions celebrades durant els Jocs, que requerien aquest tipus d’instal·lació. La seva capacitat li permet acollir un nombre considerable d’embarcacions esportives, i, a més, compta amb diversos restaurants, bars i locals, els quals donen intensa vida a la nit barcelonina. És un lloc on es pot passejar, anar en bicicleta i gaudir de petites parades que determinats dies de la setmana s’instal·len a l’aire lliure.

2. L’Anella Olímpica
L’extensa àrea de la muntanya de Montjuïc, que ha estat reurbanitzada entre la recta de l’Estadi i els murs del cementiri, rep el nom d’Anella Olímpica. Aquest sector de muntanya ha sofert un canvi radical: l’Estadi s’ha fet nou, respectant la façana, i les piscines Picornell, construïdes el 1969, han estat modernitzades. S’han aixecat dos edificis de nova planta: el Palau d’Esports Sant Jordi, d’Arata Isozaki[2], i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Integrats en aquesta àrea hi ha també un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació procedent de l’Exposició del 1929, una extensa zona de parc i un monòlit commemoratiu dels Jocs Olímpics, obra de l’enginyer Santiago Calatrava.
L’esplanada queda decorada per l’escultura Canvi, d’Aiko Miyawaki, muller d’Arata Isozaki. El projecte general d’urbanització de l’Anella Olímpica és obra de l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit.

3. El Palau Sant Jordi
El Palau d’Esports Sant Jordi és considerat com la part més important de l’Anella Olímpica. És un pavelló poliesportiu cobert, pensat bàsicament per a la gimnàstica esportiva i rítmica i les final d’handbol i voleibol dels Jocs Olímpics del 92. Pot donar cabuda a una àmplia varietat d’activitats esportives i d’espectacles. En el seu interior es pot muntar una pista d’atletisme de 200 metres de corba i/o una pista de gel coberta, i es pot adaptar com a escenari de concerts o espectacles de ballet. Una pantalla gegant de vídeo de gran fidelitat reprodueix les imatges de les actuacions dels atletes o artistes.
Les grades tenen capacitat per a 17000 espectadors i el sistema de ventilació està pensat de manera que, en cas de resultar insuficient, és suportat per una instal·lació d’aire condicionat. Al costat de la pista principal hi ha un pavelló polivalent, de coberta plana, amb capacitat per allotjar quatre pistes de bàsquet.
Es va començar a construir l’agost del 1985 i la seva inauguració es va dur a terme durant la festivitat de la Mercè de l’any 1990. La coberta, dissenyada amb ordinador pel japonès Mamoru Kawaguchi, és una obra extraordinària d’enginyeria. Està formada per una gran xarxa metàl·lica còncava que aguanta les teules de ceràmica vidriada i les planxes de zinc que asseguren la impermeabilitat.

4. L’Estadi Olímpic
Té capacitat per allotjar 55000 persones i fins a 77000 amb la incorporació de grades provisionals. Pot servir d’escenari per a competicions esportives, espectacles musicals o qualsevol altre acte popular. S’ha transformat l’antic estadi, del qual s’ha conservat la façana, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure[3], fill del modernista Lluís Domènech i Montaner[4]. El frontís és de l’escultor Vicenç Navarro, i les estàtues sobre de la porta d’entrada, de Pau Gargallo[5].
La resta s’ha construït seguint el projecte resultant de fondre en un sol els projectes que van presentar al concurs internacional l’arquitecte Vittorio Gregotti, per una banda, i l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit, per l’altra. Richard Weile va ser l’encarregat de la supervisió tècnica dels projectes i el consultor en temes d’enginyeria esportiva.
L’any 1998 el Comitè d’Estadis de la UEFA va atorgar la categoria cinc estrelles a l’Estadi Olímpic de Montjuïc a proposta dels joves del sindicat de Comissions Obreres (CC.OO.). En ell es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Avui dia és utilitzat per a competicions esportives i concerts musicals.

5. L’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya
El projecte de la Universitat de l’Esport es va encarregar a Ricard Bofill[6]. Una vegada acabats els Jocs Olímpics, aquest universitat és la seu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). S’atribueix una important participació en el disseny d’aquest edifici a Peter Hodgkinson, membre del taller d’arquitectura de Bofill. Formen aquesta construcció dos edificis simètrics, de quatre plantes i façana neoclàssica, units per un vestíbul. Hi ha dos patis bessons coberts de 50x50 metres, un dels quals va servir per acollir les competicions de lluita lliure i grecoromana durant els Jocs. A l’altre s’hi van disposar cinc tapissos d’escalfament.
Les obres van començar l’abril de 1988 i han estat finançades en la seva totalitat per la Generalitat de Catalunya.

6. La piscina olímpica
Davant de la plaça del Dante es troba la piscina olímpica, obra d’Antoni de Moragas, construïda l’any 1992 en el mateix lloc on hi havia hagut l’antiga piscina descoberta. La construcció de la nova piscina va suposar la desaparició de la font Trobada, una de les fonts vuitcentista de Montjuïc, la qual es trobava dins d’un bar.

7. La Torre de Collserola
És la torre de telecomunicacions construïda a la serra de Collserola, sobre el turó de Vilana, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Va ser dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster[7] amb la col·laboració de la companyia Ove Arup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’Ajuntament de Barcelona el 1988.
L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en la construcció dels diferents sostres sobre el terra, els quals havien de ser issats per l’eix central de formigó, prèviament construït fins al seu emplaçament a més de 70 metres d’alçada sobre el sol.
Amb els seus 288 metres d’alçada, és l’edifici més alt de la ciutat. Va entrar en funcionament la primavera de 1992.La Torre de Collserola és el nus de les telecomunicacions de Catalunya; per la Torre passa el 100% de la Televisió i el 95% de les ràdios que escoltem a Barcelona i la seva àrea metropolitana. També és el punt per enllaçar tota la xarxa de Catalunya.

[1] Oriol Bohigas (20 de desembre de 1925, Barcelona). L’any 1943 va ingressar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1951. El 1961 va obtenir el títol d’urbanista. Membre fundador del grup editorial Edicions 62, entre 1981 i 1988, fou president de la Fundació Joan Miró. Actualment és president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec des del qual ha iniciat la restauració i millora de la seva biblioteca. L’any 1991 fou premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Al costat d’altres arquitectes, va realitzar el seu primer projecte, un grup de vivendes a la Ronda Guinardó (1963-1964).
[2] Arata Isozaki (23 de juny de 1931, Oita, Kyushy) és un arquitecte japonès que va estudiar a la universitat de Tòquio, on un dels seus professors va ser el conegut arquitecte Kenzo Tange. Al finalitzar els estudis va treballar amb el seu professor fins el 1963, i va establir llavors el seu propi despatx. Isozaki ha sigut distingit amb nombrosos premis internacionals, com el de l’Associació d’Arquitectes del Japó, el del Royal Institute of Architects i el de l’American Academy, entre molts altres. Isozaki es professor visitant de varies universitats importants. Va construir el Pavelló poliesportiu en Palafolls “Palauet” i l’Accés al Caixa Fòrum de Barcelona.
[3] Pere Domènech i Roura (1881, Barcelona- 1962, Lleida) fou un arquitecte conegut per la construcció de l’Estadi Olímpic de Barcelona, inaugurat l’any 1920, i la bodega de la Espluga de Francolí.
[4] Lluís Domènech i Montaner (21 de desembre de 1850- 27de desembre de 1923) fou un arquitecte que va destacar per les seves obres edificades en l’estil modernista català. Va construir l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana.
[5] Pau Gargallo Catalán (1881, Maella, Matarraña- 1934, Reus, Baix Camp) fou un escultor de renom que intervingué en la renovació plàstica de l’escultura del segle XX. Des de 1917 fins el 1923 fou director de la secció d’escultura de l’Escola Superior de Bells Oficis a Barcelona. Part de les seves obres es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Existeix un Museo Pablo Gargallo a Saragossa.
[6] Ricardo Bofill Leví (5 de desembre de 1939, Barcelona) és l’arquitecte i urbanista cap de l’equip que ha ampliat l’aeroport de Barcelona, ha construït l’Hotel Vela, en el port de Barcelona, ha realitzat el Teatre Nacional de Catalunya, l’edifici d’apartaments Walden 7 (Sant Just Desvern, Barcelona) i l’edifici d’apartaments El Sargazo (Castelldefels, Barcelona), entre altres obres de renom internacional.
[7] Norman Foster, Baró Foster de Thames Bank (1 de juny de 1935, Manchester) és l’arquitecte britànic contemporani amb major renom i reconeixement internacional. També ha rebut varis premis importants d’arquitectura, com la medalla d’or de L’Institut Amèrica d’Arquitectura i l’any 1999, el prestigiós premi Pritzker. Un dels seus últims projectes és la creació del Tribunal Superior de Justícia de Madrid i l’Audiència Provincial de Madrid.

L'ELECCIÓ DE LA CIUTAT DE BARCELONA

1.1. Els antecedents olímpics
Barcelona havia reclamat en repetides ocasions ser seu olímpica, però en totes aquelles ocasions altres candidatures havien tingut un major suport. Així, el 1929, mentre es preparava l’Exposició Internacional, es va sol·licitar l’organització de les Olimpíades de 1936. De fet, la construcció de l’estadi de Montjuïc es va portar a terme pensant en aquesta possibilitat. Però el certamen va acabar celebrant-se a la Berlín de Hitler. Hitler els va convertir en propaganda nazi. La República Espanyola no va voler participar i va organitzar com a rèplica una Olimpíada Popular a Barcelona amb participació de diversos països. La inauguració que havia de fer-se el diumenge 19 de juliol de 1936 es va veure frustrada amb l’alçament militar en aquell mateix dia. Tot i així, la celebració de l’Olimpíada Popular a Barcelona es va dur a terme.

1.2. El gran dia
Amb l’arribada a l’alcaldia de Barcelona de Narcís Serra[1], ressorgí la idea de presentar la candidatura olímpica de 1992. Quan en 1982, Pasqual Maragall va rellevar Serra, el projecte va continuar, aconseguint el suport de la Generalitat i del govern central. Es van iniciar els estudis previs de viabilitat i es van establir les infraestructures necessàries per a acollir la celebració. I a partir d’aquí, es va passar a elaborar la proposta. Moltes empreses catalanes i entitats financeres van aportar la seva contribució tècnica i econòmica. Finalment, el 17 d’octubre de 1986, el Comitè Olímpic Internacional, reunit en Lausana, efectuà la votació per escollir la seu dels XXV Jocs Olímpics d’Estiu. Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), fou l’encarregat de llegir públicament el resultat de la votació i qui pronuncià la frase:”...à la ville de...Barcelona” que atorgava a aquesta ciutat la celebració dels Jocs Olímpics de 1992.
Joan Antoni Samaranch

1.3. Barcelona, ciutat esportista
La celebració dels XXV Jocs Olímpics va satisfer l’esperit esportiu dels barcelonins, el qual va sorprendre al baró Pierre de Coubertin. Expliquen que després de la seva primera visita a la ciutat, el pare de l’olimpisme modern va dir: “Creia saber el que era una ciutat esportista abans de visitar Barcelona, però estava equivocat; ara si ho sé.
La passió per l’esport s’havia iniciat a Barcelona a finals del segle XIX, en plena expansió industrial. A mitjans dels segles XIX i XX es van fundar alguns dels clubs de més tradició ciutadana com el Futbol Club Barcelona[2], el Reial Club Esportiu Espanyol[3], el Club Natació Barcelona[4] i el Reial Club de Tennis Barcelona[5]. Abans, en 1876, la gran afició al muntanyisme havia fet néixer la fundació de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques. La primera piscina d’Espanya fou la que el Club de Natació Barcelona va construir en 1923, i el primer camp de rugby fou el de la Fuixarda, a Montjuïc. Als anys vint ja es disputaven a la ciutat curses de cotxes, proves d’atletisme, competicions de tennis, campionats de futbol, combats de boxes i curses ciclistes. D’aquesta manera, en 1924 es va fundar a Barcelona el Comitè Olímpic Espanyol.
La guerra civil va truncar la vida esportista barcelonesa, però ressorgí després amb força renovada. El 1955, la celebració dels Jocs Mediterranis significà el retrobament de la ciutat amb l’esport internacional.
A partir de la restauració democràtica, els barris han vist augmentar els seus equipaments que ha afavorit la reactivació de la pràctica de l’esport. En 1992, hi havia a la ciutat més de 1200 clubs i associacions esportistes i un total d’unes 1300 instal·lacions, que donaven una mitjana aproximada d’un club o associació i una instal·lació per cada 1700 habitants. Una mitjana que situa Barcelona entre les ciutats amb més instal·lacions del món.

[1] Narcís Serra i Serra (30 de maig de 1943, Barcelona) és un economista i polític espanyol. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, fou director de la secció Estadística de la Cambra de Comerç de Barcelona l’any 1965. El 1978 es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Amb el final de la dictadura i el retorn del president Tarradellas, va participar en el Govern provisional pre-autonòmic, com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1977-1979). Després de les primeres eleccions municipals democràtiques, fou elegit alcalde de Barcelona en 1979, càrrec que va realitzar fins a 1982. Amb la victòria del PSOE en les eleccions generals de 1982 va formar part del primer gabinet socialista que presidia Felipe González com a Ministre de Defensa. Fou l’encarregat de modernitzar i democratitzar les Forces Armades, modificar la política del seu partit en relació a la OTAN, ja que el PSOE s’havia oposat a l’ingrés que estava preparant el govern de Calvo-Sotelo en una coneguda campanya, però va haver de canviar la seva postura en el referèndum que es va organitzar sobre l’ingrés d’Espanya a la OTAN, que havia sigut una de les promeses electorals del PSOE. El 1991 va ocupar el càrrec de Vicepresident del Govern, el qual va repetir després de les eleccions de 1993 fins que va dimitir al 1995. L’any 1996 va passar a ser secretari general del PSC, carric que va deixar al 2000. Ha sigut diputat en el Congrés per la circumscripció de Barcelona entre 1986 i 2004. L’any 2005 fou nomenat president de Caixa Catalunya.
[2] El Futbol Club Barcelona és una entitat esportiva de la ciutat de Barcelona. Fou fundat com a club de futbol el 29 de novembre de 1899 per dotze joves futbolistes aficionats, liderats pel suís Hans Gamper. El FC Barcelona és conegut popularment com a Barça (abreviació de Barcelona) i els seus seguidors com a culés.
[3] Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona, més conegut com el Espanyol, és un club de futbol de la ciutat de Barcelona. Juga actualment a la Primera Divisió d’Espanya. Fou fundat el 28 d’octubre de 1900 per un grup d’universitaris catalans i el seu president fou Don Ángel Rodríguez Ruiz. Va néixer sota el non de Societat Espanyola de Futbol degut a que tots els seus components eren catalans o de la resta d’Espanya, en contraposició d’alguns equips formats en la seva majoria per estrangers, com el FC Barcelona.
[4] Fundat l’any 1907, és el club de la natació espanyola. Destaca pels seus triomfs en waterpolo i natació. Té més de 8000 socis.
[5] El Reial Club de Tennis Barcelona és un club esportiu de tennis de Barcelona fundat l’any 1899. Situat al barri de Pedralbes, el RCT Barcelona està considerat el club de tennis més prestigiós de Espanta. En les seves pistes s’han format tennistes com Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez, Carlos Moyà o Rafael Nadal. El RCTB organitza des de 1953 el Torneig de tennis Conde de Godó, el torneu més prestigiós de tennis d’Espanya.