En l’aspecte urbanístic, les obres foren múltiples a Barcelona i a altres ciutats catalanes, designades sub-seus olímpiques.
A Barcelona la majoria de les intervencions es van centrar en quatre àrees: Montjuïc, la Diagonal, la Vall d’Hebron i el Parc de Mar. També es van realitzar importants obres d’infraestructura com les remodelacions de l’aeroport del Prat i el Port Vell, la Ronda de Dalt i la Ronda del Litoral, els túnels de Vallvidrera, la torre de telecomunicacions en Collserola i el col·lector del Bogatell.
Els nombres d’instal·lacions enumerades a continuació estan escrites com les reconeix el COI. En total es va disposar de 35 instal·lacions esportives per albergar les competicions esportives. La ciutat de Barcelona contava amb 19 instal·lacions dividides en quatre àrees olímpiques:
1.1. Montjuïc
Es va remodelar l’Estadi Olímpic fet a partir d’unes instal·lacions preexistents que dataven de 1929 (atletisme, cerimònia d’obertura i cerimònia de clausura) i de les piscines Picornell (natació) i Municipal (salts i waterpolo), i ordenació i urbanització en l’Anella Olímpica.
El projecte de l’Anella és obra dels arquitectes Carles Buxadé, Federico Correa, Joan Margarit i Alfonso Milá, i resol l’espai amb una sèrie de terrasses o places connectades mitjançant escalinates i flanquejades per les distintes instal·lacions. El conjunt finalitza en una gran plaça circular, la plaça d’Europa, construïda sobre un gran dipòsit d’aigua.
El Palau Sant Jordi (gimnàstica artística, final de handbol i voleibol), obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, consta de dos edificis: el palau esportiu principal i un pavelló polivalent. A la plaça de l’accés principal es va instal·lar l’escultura Cambio, de l’artista japonesa Aiko Miyawaki, i en els vestíbuls hi ha pintures murals de J. Hernández Pijoan i A. Ràfols Casamada[1].
La torre de comunicacions fou concebuda per Santiago Calatrava com una gran escultura de 120 metres d’alçada, visible des de molts punts de la ciutat. Construïda en acer pintat de blanc, la inclinació del fust és la mateixa que l’eix de la Terra.
L’edifici del INEFC (lluita) es deu a Ricard Bofill.
A més, la urbanització de l’àrea de Montjuïc va incloure el traçat del Jardí Botànic i del Parc del Migdia, l’ampliació i estructuració del viver municipal Tres Pins i altres actuacions per a facilitar l’accés a la muntanya des de Poble-sec i des de Miramar.
A les instal·lacions de Fira Barcelona, al Palau d’Esports de Barcelona es va celebrar la gimnàstica rítmica i el voleibol i al Palau de la Metal·lúrgia, l’esgrima i el pentatló modern. Al Pavelló de l’Espanya Industrial es va practicar l’halterofília i a la Zona Franca la marxa de 20 i 50 quilometres masculins i els 10 quilometres femenins).
1.2. Diagonal
Ubicada a la part sud-oest de la ciutat, la més alta, al llarg de l’Avinguda Diagonal, contava ja amb quatre instal·lacions construïdes. Hi ha les instal·lacions esportives importants com les del F.C. Barcelona (futbol), el R.C. de Polo (hípica i pentatló modern), la zona esportiva universitària i l’estadi del R.C.D. Espanyol. La intervenció olímpica ha consistit en una labor urbanitzadora, mitjançant el traçat d’una xarxa viària local que connectes les instal·lacions esportives existents. L’obra relacionada amb els Jocs que es va aixecar en aquesta àrea fou l’hotel Joan Carles I, construït per Carlos Ferrater i Lambarri en els terrenys de l’antiga masia Torre Melina del segle XX. Al Palau Blaugrana es va practicar el judo i el taekwondo i a l’Estadi de Sarrià, el futbol.
1.3. Vall d’Hebron
Ubicada al nord de la ciutat, en el districte d’Horta-Guinardó, fou seu de quatre esports olímpics. Es van crear nous conjunts urbans que alleugereixen les insuficiències d’aquest sector integrat per barris densament poblats, amb dèficits d’equipaments i espais lliures. D’aquesta manera la ciutat guanyava no només en equipaments, sinó també en la seva estructura urbana. Aquesta àrea, situada a les vessants de la serra de Collserola, fou projectada per l’arquitecte Eduard Bru, que va disposar una ordenació descendent de plataformes que miren a la ciutat. A la zona més alta està el Velòdrom (ciclisme en pista), construït per Esteve Bonet i Francesc Rius. Per sota, la zona esportiva, amb el Palau d’Esports de la Vall d’Hebron (voleibol), obra de Jordi Garcés i Enric Sòria; els camps de tir amb arc, projectats per Enric Miralles i Carme Pinós; el Centre Municipal de Tennis, d’Antoni Sunyer; un conjunt de piscines i una pista poliesportiva sobre les cotxeres de Sant Genís; i la zona residencial, amb els edificis de la Nova Vall d’Hebron, que fou la Vila de la Premsa durant els Jocs Olímpics. En el nivell més baix s’expandeix el parc de la Clota, amb el famós Pavelló de la República, edifici de Josep Lluís Sert[2] i Lluís Lacasa.
1.4. Parc de Mar
Situada en el front litoral de Poblenou es recuperen terrenys ocupats per velles fàbriques i la via fèrria. L’àrea està integrada per la zona residencial de la Vila Olímpica-Nova Icària-, on s’allotjaren els atletes durant les Olimpíades; el Port Olímpic (vela), obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i del enginyer Joan Ramon de Clascà; el Parc Esportiu de la Mar Bella, compost per una pista d’atletisme i el Pavelló de la Mar Vella (bàdminton), obra arquitectònica de Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell; i tota una sèrie de passejos, zones arbrades i edificis singulars. Al Poliesportiu Estació del Nord es va jugar al tennis taula.
1. Una passejada per la Vila Olímpica
Iniciem el recorregut a la plaça dels Voluntaris. Davant mateix de la plaça s’aixequen els dos gratacels que constitueixen els elements més emblemàtics del barri. Un és l’hotel de les Arts, obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Gehry[3], amb 44 pisos i 456 habitacions; i l’altre és la torre Mapfre, de Iñigo Ortiz i Enrique del León, un edifici d’oficines amb un centre comercial a la planta baixa. Aquests dos edificis, de 153.5 metres, van ser els més alts d’Espanya fins el 2002.
A la mateixa plaça hi ha una font gegant, de Josep M. Mercè, i una mica més enllà es veu la cara, sostinguda per tres potes, de la escultura David i Goliat, d’Antoni Llena. Més allunyat queda El peix d’or, de Frank O. Ghery. Per darrera queden els jardins d’Atlanta, amb la xemeneia de Can Folch i el grup d’edificis en forma d’el·lipse de l’equip d’arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay-Puigdomènech, que van dissenyar el conjunt de la Vila Olímpica.
Comencem a caminar pel Parc del Port Olímpic, que queda a la nostra dreta, fins el carrer de Rosa Sensat. Els edificis que integren el barri foren encarregats a arquitectes guanyadors del premi FAD d’Arquitectura. Precisament, els de Eurocity 2, 3, 4 que es troben en la cruïlla del carrer de Rosa Sensat amb l’avinguda de Icària, de Helio Piñon i Albert Viaplana, es troben entre els més originals del conjunt urbà. L’edifici de la Telefònica, a la dreta, es obra de Jaume Bach i Gabriel Mora. Continuem sota l’ombra metàl·lica dels agressius arbres d’Enric Miralles i Carme Pinós fins l’avinguda del Bogatell i doblem a la dret per accedir a la plaça Tirant lo Blanc. Aquesta plaça és d’estructura circular, amb edificis de Elies Torres i Josep Antoni Martínez Lapeña.
Travessem la plaça, i al arribar al carrer de Salvador Espriu trobem una de les fonts dissenyades per Òscar Tusquets i l’escultor canari Juan Bordes. Creuem a continuació la Ronda del Litoral pels ponts de fusta que ens porten al Parc del Ponts, amb el seu canal. A l’esquerra, a la cruïlla dels carrers de Salvador Espriu i de Jaume Vicens i Vives, s’alça la gran escultura de Francesc Fornells, Tallavents. I finalitzem a la plaça dels Campions, on al terra es detallen les 257 medalles d’or de les Olimpíades de 1992. Alguns ídols esportius han deixat allà l’empremta de la seva mà.
1.5. Les companyes olímpiques
Degut a que Barcelona no podia acollir tots els esports olímpics, es van destinar unes subseus. Badalona fou la subseu del bàsquet i del boxa. El bàsquet es va disputar en el nou Pavelló Municipal i el boxa al Pavelló La Penya del club Joventut de Badalona. Els estadis municipals de l’Hospitalet de Llobregat i de Vidalecans van acollir la competició de beisbol. El Complex Municipal d’Esports de Terrassa fou el marc de la competició de hockey sobre herba. Les proves de tir olímpic es van realitzar a Mollet del Vallès. A l’estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell es van jugar diversos partits de futbol. Al nou Palau Municipal de Granollers es van celebrar les fases prèvies a la final de handbol. Les proves de piragüisme en aigües tranquil·les es van efectuar en el canal olímpic de Castelldefels i les d’eslàlom en aigües vives en el Parc Esportiu del Segre, a la Seu d’Urgell. La competició de rem va tenir lloc al llac de Banyoles. Vic, Reus i Sant Sadurní d’Anoia foren les subseus de la demostració de hockey sobre patins. El circuit de Ciclisme de Sant Sadurní acollí algunes proves de ciclisme en ruta. El Centre d’Hípica de Montanyà, a Seva, es van disputar les proves hípiques de resistència i doma. Al Circuit de Catalunya de Montmeló es va disputar el ciclisme de 100 quilometres contrarellotge per equips. Finalment, als estadis La Romareda, de Saragossa i Lluís Casanova, de València, es va jugar el futbol. La marató es va realitzar en un circuit mig urbà i mig rural que partia des de Marató i recorria la costa Mediterrània per entrar a la ciutat de Barcelona. En el seu trajecte urbà passava pels llocs més emblemàtics de la capital catalana: la Sagrada Família, el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya, Les Rambles, el Passeig de Colom, l’Avinguda del Paral·lel i la Plaça de Espanya, per arribar finalment a l’Estadi Olímpic.Per a totes les subseus els Jocs de 1992 va representar la possibilitat de construir noves instal·lacions o de millorar les que ja existien. En el cas de Badalona, la Olimpíada va impulsar la creació del barri de Montigalà, on s’allotjaren una part dels periodistes que es van desplaçar de tots els països del món per cobrir el desenvolupament del certamen esportiu, celebrat entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992.
El quadre següent ens mostra els esports que es van practicar a les Olimpíades de 1992:
Atletisme Bàdminton Bàsquet Handbol Beisbol Boxa Ciclisme Hípica Esgrima Futbol Gimnàstica Halterofília Hockey Judo Lluita Natació sincronitzada Natació Pentatló modern Piragüisme Rem Salts Tennis taula Tennis Tir amb arc Tir Vela Voleibol Waterpolo
1.6. Les viles
Les viles eren l’allotjament dels atletes i són les següents: Vila Olímpica Poble Nou, Vila Olímpica Banyoles, Vila Olímpica la Seu d’Urgell, Vila de Parc de Mar, Vila de la Vall d’Hebron, Vila Olímpica Montigalà, Camp Internacional Joventut. Aquestes vil·les van ser construccions noves que es van realitzar l’any 1992 per a la celebració dels Jocs Olímpics. Avui en dia, són vivendes que van ser arreglades després dels Jocs i es van posar a la venda.
A Barcelona la majoria de les intervencions es van centrar en quatre àrees: Montjuïc, la Diagonal, la Vall d’Hebron i el Parc de Mar. També es van realitzar importants obres d’infraestructura com les remodelacions de l’aeroport del Prat i el Port Vell, la Ronda de Dalt i la Ronda del Litoral, els túnels de Vallvidrera, la torre de telecomunicacions en Collserola i el col·lector del Bogatell.
Els nombres d’instal·lacions enumerades a continuació estan escrites com les reconeix el COI. En total es va disposar de 35 instal·lacions esportives per albergar les competicions esportives. La ciutat de Barcelona contava amb 19 instal·lacions dividides en quatre àrees olímpiques:
1.1. Montjuïc
Es va remodelar l’Estadi Olímpic fet a partir d’unes instal·lacions preexistents que dataven de 1929 (atletisme, cerimònia d’obertura i cerimònia de clausura) i de les piscines Picornell (natació) i Municipal (salts i waterpolo), i ordenació i urbanització en l’Anella Olímpica.
El projecte de l’Anella és obra dels arquitectes Carles Buxadé, Federico Correa, Joan Margarit i Alfonso Milá, i resol l’espai amb una sèrie de terrasses o places connectades mitjançant escalinates i flanquejades per les distintes instal·lacions. El conjunt finalitza en una gran plaça circular, la plaça d’Europa, construïda sobre un gran dipòsit d’aigua.
El Palau Sant Jordi (gimnàstica artística, final de handbol i voleibol), obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, consta de dos edificis: el palau esportiu principal i un pavelló polivalent. A la plaça de l’accés principal es va instal·lar l’escultura Cambio, de l’artista japonesa Aiko Miyawaki, i en els vestíbuls hi ha pintures murals de J. Hernández Pijoan i A. Ràfols Casamada[1].
La torre de comunicacions fou concebuda per Santiago Calatrava com una gran escultura de 120 metres d’alçada, visible des de molts punts de la ciutat. Construïda en acer pintat de blanc, la inclinació del fust és la mateixa que l’eix de la Terra.
L’edifici del INEFC (lluita) es deu a Ricard Bofill.
A més, la urbanització de l’àrea de Montjuïc va incloure el traçat del Jardí Botànic i del Parc del Migdia, l’ampliació i estructuració del viver municipal Tres Pins i altres actuacions per a facilitar l’accés a la muntanya des de Poble-sec i des de Miramar.
A les instal·lacions de Fira Barcelona, al Palau d’Esports de Barcelona es va celebrar la gimnàstica rítmica i el voleibol i al Palau de la Metal·lúrgia, l’esgrima i el pentatló modern. Al Pavelló de l’Espanya Industrial es va practicar l’halterofília i a la Zona Franca la marxa de 20 i 50 quilometres masculins i els 10 quilometres femenins).
1.2. Diagonal
Ubicada a la part sud-oest de la ciutat, la més alta, al llarg de l’Avinguda Diagonal, contava ja amb quatre instal·lacions construïdes. Hi ha les instal·lacions esportives importants com les del F.C. Barcelona (futbol), el R.C. de Polo (hípica i pentatló modern), la zona esportiva universitària i l’estadi del R.C.D. Espanyol. La intervenció olímpica ha consistit en una labor urbanitzadora, mitjançant el traçat d’una xarxa viària local que connectes les instal·lacions esportives existents. L’obra relacionada amb els Jocs que es va aixecar en aquesta àrea fou l’hotel Joan Carles I, construït per Carlos Ferrater i Lambarri en els terrenys de l’antiga masia Torre Melina del segle XX. Al Palau Blaugrana es va practicar el judo i el taekwondo i a l’Estadi de Sarrià, el futbol.
1.3. Vall d’Hebron
Ubicada al nord de la ciutat, en el districte d’Horta-Guinardó, fou seu de quatre esports olímpics. Es van crear nous conjunts urbans que alleugereixen les insuficiències d’aquest sector integrat per barris densament poblats, amb dèficits d’equipaments i espais lliures. D’aquesta manera la ciutat guanyava no només en equipaments, sinó també en la seva estructura urbana. Aquesta àrea, situada a les vessants de la serra de Collserola, fou projectada per l’arquitecte Eduard Bru, que va disposar una ordenació descendent de plataformes que miren a la ciutat. A la zona més alta està el Velòdrom (ciclisme en pista), construït per Esteve Bonet i Francesc Rius. Per sota, la zona esportiva, amb el Palau d’Esports de la Vall d’Hebron (voleibol), obra de Jordi Garcés i Enric Sòria; els camps de tir amb arc, projectats per Enric Miralles i Carme Pinós; el Centre Municipal de Tennis, d’Antoni Sunyer; un conjunt de piscines i una pista poliesportiva sobre les cotxeres de Sant Genís; i la zona residencial, amb els edificis de la Nova Vall d’Hebron, que fou la Vila de la Premsa durant els Jocs Olímpics. En el nivell més baix s’expandeix el parc de la Clota, amb el famós Pavelló de la República, edifici de Josep Lluís Sert[2] i Lluís Lacasa.
1.4. Parc de Mar
Situada en el front litoral de Poblenou es recuperen terrenys ocupats per velles fàbriques i la via fèrria. L’àrea està integrada per la zona residencial de la Vila Olímpica-Nova Icària-, on s’allotjaren els atletes durant les Olimpíades; el Port Olímpic (vela), obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i del enginyer Joan Ramon de Clascà; el Parc Esportiu de la Mar Bella, compost per una pista d’atletisme i el Pavelló de la Mar Vella (bàdminton), obra arquitectònica de Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell; i tota una sèrie de passejos, zones arbrades i edificis singulars. Al Poliesportiu Estació del Nord es va jugar al tennis taula.
1. Una passejada per la Vila Olímpica
Iniciem el recorregut a la plaça dels Voluntaris. Davant mateix de la plaça s’aixequen els dos gratacels que constitueixen els elements més emblemàtics del barri. Un és l’hotel de les Arts, obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Gehry[3], amb 44 pisos i 456 habitacions; i l’altre és la torre Mapfre, de Iñigo Ortiz i Enrique del León, un edifici d’oficines amb un centre comercial a la planta baixa. Aquests dos edificis, de 153.5 metres, van ser els més alts d’Espanya fins el 2002.
A la mateixa plaça hi ha una font gegant, de Josep M. Mercè, i una mica més enllà es veu la cara, sostinguda per tres potes, de la escultura David i Goliat, d’Antoni Llena. Més allunyat queda El peix d’or, de Frank O. Ghery. Per darrera queden els jardins d’Atlanta, amb la xemeneia de Can Folch i el grup d’edificis en forma d’el·lipse de l’equip d’arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay-Puigdomènech, que van dissenyar el conjunt de la Vila Olímpica.
Comencem a caminar pel Parc del Port Olímpic, que queda a la nostra dreta, fins el carrer de Rosa Sensat. Els edificis que integren el barri foren encarregats a arquitectes guanyadors del premi FAD d’Arquitectura. Precisament, els de Eurocity 2, 3, 4 que es troben en la cruïlla del carrer de Rosa Sensat amb l’avinguda de Icària, de Helio Piñon i Albert Viaplana, es troben entre els més originals del conjunt urbà. L’edifici de la Telefònica, a la dreta, es obra de Jaume Bach i Gabriel Mora. Continuem sota l’ombra metàl·lica dels agressius arbres d’Enric Miralles i Carme Pinós fins l’avinguda del Bogatell i doblem a la dret per accedir a la plaça Tirant lo Blanc. Aquesta plaça és d’estructura circular, amb edificis de Elies Torres i Josep Antoni Martínez Lapeña.
Travessem la plaça, i al arribar al carrer de Salvador Espriu trobem una de les fonts dissenyades per Òscar Tusquets i l’escultor canari Juan Bordes. Creuem a continuació la Ronda del Litoral pels ponts de fusta que ens porten al Parc del Ponts, amb el seu canal. A l’esquerra, a la cruïlla dels carrers de Salvador Espriu i de Jaume Vicens i Vives, s’alça la gran escultura de Francesc Fornells, Tallavents. I finalitzem a la plaça dels Campions, on al terra es detallen les 257 medalles d’or de les Olimpíades de 1992. Alguns ídols esportius han deixat allà l’empremta de la seva mà.
1.5. Les companyes olímpiques
Degut a que Barcelona no podia acollir tots els esports olímpics, es van destinar unes subseus. Badalona fou la subseu del bàsquet i del boxa. El bàsquet es va disputar en el nou Pavelló Municipal i el boxa al Pavelló La Penya del club Joventut de Badalona. Els estadis municipals de l’Hospitalet de Llobregat i de Vidalecans van acollir la competició de beisbol. El Complex Municipal d’Esports de Terrassa fou el marc de la competició de hockey sobre herba. Les proves de tir olímpic es van realitzar a Mollet del Vallès. A l’estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell es van jugar diversos partits de futbol. Al nou Palau Municipal de Granollers es van celebrar les fases prèvies a la final de handbol. Les proves de piragüisme en aigües tranquil·les es van efectuar en el canal olímpic de Castelldefels i les d’eslàlom en aigües vives en el Parc Esportiu del Segre, a la Seu d’Urgell. La competició de rem va tenir lloc al llac de Banyoles. Vic, Reus i Sant Sadurní d’Anoia foren les subseus de la demostració de hockey sobre patins. El circuit de Ciclisme de Sant Sadurní acollí algunes proves de ciclisme en ruta. El Centre d’Hípica de Montanyà, a Seva, es van disputar les proves hípiques de resistència i doma. Al Circuit de Catalunya de Montmeló es va disputar el ciclisme de 100 quilometres contrarellotge per equips. Finalment, als estadis La Romareda, de Saragossa i Lluís Casanova, de València, es va jugar el futbol. La marató es va realitzar en un circuit mig urbà i mig rural que partia des de Marató i recorria la costa Mediterrània per entrar a la ciutat de Barcelona. En el seu trajecte urbà passava pels llocs més emblemàtics de la capital catalana: la Sagrada Família, el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya, Les Rambles, el Passeig de Colom, l’Avinguda del Paral·lel i la Plaça de Espanya, per arribar finalment a l’Estadi Olímpic.Per a totes les subseus els Jocs de 1992 va representar la possibilitat de construir noves instal·lacions o de millorar les que ja existien. En el cas de Badalona, la Olimpíada va impulsar la creació del barri de Montigalà, on s’allotjaren una part dels periodistes que es van desplaçar de tots els països del món per cobrir el desenvolupament del certamen esportiu, celebrat entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992.
El quadre següent ens mostra els esports que es van practicar a les Olimpíades de 1992:
Atletisme Bàdminton Bàsquet Handbol Beisbol Boxa Ciclisme Hípica Esgrima Futbol Gimnàstica Halterofília Hockey Judo Lluita Natació sincronitzada Natació Pentatló modern Piragüisme Rem Salts Tennis taula Tennis Tir amb arc Tir Vela Voleibol Waterpolo
1.6. Les viles
Les viles eren l’allotjament dels atletes i són les següents: Vila Olímpica Poble Nou, Vila Olímpica Banyoles, Vila Olímpica la Seu d’Urgell, Vila de Parc de Mar, Vila de la Vall d’Hebron, Vila Olímpica Montigalà, Camp Internacional Joventut. Aquestes vil·les van ser construccions noves que es van realitzar l’any 1992 per a la celebració dels Jocs Olímpics. Avui en dia, són vivendes que van ser arreglades després dels Jocs i es van posar a la venda.
[1] Albert Ràfols-Casamada (2 de Febrer de 1923, Barcelona) és un poeta i pintor. L’any 1980 fou premiat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concebut pel Ministeri de Cultura i al 2003 amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya, concebut per la Generalitat de Catalunya. Així mateix, l’any 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d’Honor del Govern de França. La sala d’Informació Turística de la Casa de la Ciutat de Barcelona té decorades les seves bovades amb pintures abstractes sobre les Quatre Estacions.
[2] Josep Lluís Sert (1902-1983) fou un arquitecte que va construir un edifici de vivendes al carrer Muntaner, el Dispensari Antituberculós, el Pavelló de la República, el Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de 1937 (París) i la Fundació Joan Miró.
[3] Frank Owen Gehry (28 de Febrer de 1929, Toronto, Canadà) és un arquitecte nord-americà reconegut per les innovadores i peculiars formes que atorga als edificis que dissenya. En reconeixement al seu treball, Gehry ha rebut nombrosos i prestigiosos premis i distincions. Va dissenyar el Museu Guggenheim, l’Hotel Marqués de Riscal, Elciego i la Casa Danzante, Praga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario