EL MODEL DE FINANÇAMENT

1.1. La cobertura de les despeses
El COOB’92 es va encarregar de cobrir les despeses de l’organització dels Jocs Olímpics, les instal·lacions i les infraestructures urbanístiques. Les empreses privades, per la seva banda, es van ocupar de l’organització i de les instal·lacions i l’Administració Pública, és a dir, l’Estat, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona es van encarregar de les instal·lacions i les infraestructures urbanístiques. A les instal·lacions és on hi va haver més despesa.

1.2. Els costos directes
En els costos directes el COOB’92 va cobrir les despeses d’organització en l’àmbit de personal, de serveis i de tecnologia, es va ocupar dels costos financers i de la participació del COI i del CON i, juntament amb l’ajuntament, es van encarregar del condicionament de les zones urbanístiques i l’urbanització de l’Anell Olímpic de Montjuic. L’Estat va assumir els costos directes de l’Estadi, la diputació i l’ajuntament, del Palau i la Generalitat els de l’INEFC.

En els costos directes a l’organització, pel que fa al sector públic, RENFE, Min.Transports i Telecomunicacions es van encarregar del soterrament de la via fèrria, MOPU juntament amb VOSA es van ocupar del Cinturó del Litoral, MOPU (D.G.Costes) van cobrir els costos del Passeig Marítim, l’Ajuntament va reestructurar els col·lectors i D.G.de Costes i MOPU van condicionar la costa. El sector privat es va encarregar dels habitatges, el Palau de Congressos, el Port, dos hotels, el COOB’92 va treballar en les obres de condicionament, la Generalitat va construir el Centre d’Assistència Primària, l’Ajuntament es va encarregar dels Bombers i l’Ajuntament amb la Generalitat van cobrir els costos d’una escola. Les instal·lacions privades i els equipaments de competició, entrenament i complementàries van ser coberts pel sector privat.

1.3. Els costos indirectes
Els costos indirectes no estan relacionats directament amb la celebració dels Jocs Olímpics, però van accelerar la seva realització. L’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament van cobrir els costos de la Ronda de Dalt i de la Ronda del Litoral. L’Estat es va encarregar de l’aeroport d’El Prat, juntament amb Telefònica, de la Torre de Comunicacions, i amb la Generalitat, del Túnel de Vallvidrera. La Generalitat també es va ocupar de l’accés del Metro a Montjuic i l’Ajuntament del remodelatge del Museu Nacional. La iniciativa privada es van encarregar dels diversos hotels.

1.4. Els ingressos del COOB’92
Els beneficis que va obtenir el COOB’92 dels Jocs Olímpics van ser de la venda dels béns adquirits, de les transferències de l’Estat al COOB’92, un 20% de les activitats vinculades a l’Estat com són les loteries, la numismàtica i la filatèlia i un 15% dels recursos propis: venda d’entrades, espònsors, símbols i un 45% de la televisió.

LES INSTAL·LACIONS

En l’aspecte urbanístic, les obres foren múltiples a Barcelona i a altres ciutats catalanes, designades sub-seus olímpiques.
A Barcelona la majoria de les intervencions es van centrar en quatre àrees: Montjuïc, la Diagonal, la Vall d’Hebron i el Parc de Mar. També es van realitzar importants obres d’infraestructura com les remodelacions de l’aeroport del Prat i el Port Vell, la Ronda de Dalt i la Ronda del Litoral, els túnels de Vallvidrera, la torre de telecomunicacions en Collserola i el col·lector del Bogatell.
Els nombres d’instal·lacions enumerades a continuació estan escrites com les reconeix el COI. En total es va disposar de 35 instal·lacions esportives per albergar les competicions esportives. La ciutat de Barcelona contava amb 19 instal·lacions dividides en quatre àrees olímpiques:

1.1. Montjuïc
Es va remodelar l’Estadi Olímpic fet a partir d’unes instal·lacions preexistents que dataven de 1929 (atletisme, cerimònia d’obertura i cerimònia de clausura) i de les piscines Picornell (natació) i Municipal (salts i waterpolo), i ordenació i urbanització en l’Anella Olímpica.
El projecte de l’Anella és obra dels arquitectes Carles Buxadé, Federico Correa, Joan Margarit i Alfonso Milá, i resol l’espai amb una sèrie de terrasses o places connectades mitjançant escalinates i flanquejades per les distintes instal·lacions. El conjunt finalitza en una gran plaça circular, la plaça d’Europa, construïda sobre un gran dipòsit d’aigua.
El Palau Sant Jordi (gimnàstica artística, final de handbol i voleibol), obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, consta de dos edificis: el palau esportiu principal i un pavelló polivalent. A la plaça de l’accés principal es va instal·lar l’escultura Cambio, de l’artista japonesa Aiko Miyawaki, i en els vestíbuls hi ha pintures murals de J. Hernández Pijoan i A. Ràfols Casamada[1].
La torre de comunicacions fou concebuda per Santiago Calatrava com una gran escultura de 120 metres d’alçada, visible des de molts punts de la ciutat. Construïda en acer pintat de blanc, la inclinació del fust és la mateixa que l’eix de la Terra.
L’edifici del INEFC (lluita) es deu a Ricard Bofill.
A més, la urbanització de l’àrea de Montjuïc va incloure el traçat del Jardí Botànic i del Parc del Migdia, l’ampliació i estructuració del viver municipal Tres Pins i altres actuacions per a facilitar l’accés a la muntanya des de Poble-sec i des de Miramar.
A les instal·lacions de Fira Barcelona, al Palau d’Esports de Barcelona es va celebrar la gimnàstica rítmica i el voleibol i al Palau de la Metal·lúrgia, l’esgrima i el pentatló modern. Al Pavelló de l’Espanya Industrial es va practicar l’halterofília i a la Zona Franca la marxa de 20 i 50 quilometres masculins i els 10 quilometres femenins).

1.2. Diagonal
Ubicada a la part sud-oest de la ciutat, la més alta, al llarg de l’Avinguda Diagonal, contava ja amb quatre instal·lacions construïdes. Hi ha les instal·lacions esportives importants com les del F.C. Barcelona (futbol), el R.C. de Polo (hípica i pentatló modern), la zona esportiva universitària i l’estadi del R.C.D. Espanyol. La intervenció olímpica ha consistit en una labor urbanitzadora, mitjançant el traçat d’una xarxa viària local que connectes les instal·lacions esportives existents. L’obra relacionada amb els Jocs que es va aixecar en aquesta àrea fou l’hotel Joan Carles I, construït per Carlos Ferrater i Lambarri en els terrenys de l’antiga masia Torre Melina del segle XX. Al Palau Blaugrana es va practicar el judo i el taekwondo i a l’Estadi de Sarrià, el futbol.

1.3. Vall d’Hebron
Ubicada al nord de la ciutat, en el districte d’Horta-Guinardó, fou seu de quatre esports olímpics. Es van crear nous conjunts urbans que alleugereixen les insuficiències d’aquest sector integrat per barris densament poblats, amb dèficits d’equipaments i espais lliures. D’aquesta manera la ciutat guanyava no només en equipaments, sinó també en la seva estructura urbana. Aquesta àrea, situada a les vessants de la serra de Collserola, fou projectada per l’arquitecte Eduard Bru, que va disposar una ordenació descendent de plataformes que miren a la ciutat. A la zona més alta està el Velòdrom (ciclisme en pista), construït per Esteve Bonet i Francesc Rius. Per sota, la zona esportiva, amb el Palau d’Esports de la Vall d’Hebron (voleibol), obra de Jordi Garcés i Enric Sòria; els camps de tir amb arc, projectats per Enric Miralles i Carme Pinós; el Centre Municipal de Tennis, d’Antoni Sunyer; un conjunt de piscines i una pista poliesportiva sobre les cotxeres de Sant Genís; i la zona residencial, amb els edificis de la Nova Vall d’Hebron, que fou la Vila de la Premsa durant els Jocs Olímpics. En el nivell més baix s’expandeix el parc de la Clota, amb el famós Pavelló de la República, edifici de Josep Lluís Sert[2] i Lluís Lacasa.

1.4. Parc de Mar
Situada en el front litoral de Poblenou es recuperen terrenys ocupats per velles fàbriques i la via fèrria. L’àrea està integrada per la zona residencial de la Vila Olímpica-Nova Icària-, on s’allotjaren els atletes durant les Olimpíades; el Port Olímpic (vela), obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i del enginyer Joan Ramon de Clascà; el Parc Esportiu de la Mar Bella, compost per una pista d’atletisme i el Pavelló de la Mar Vella (bàdminton), obra arquitectònica de Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell; i tota una sèrie de passejos, zones arbrades i edificis singulars. Al Poliesportiu Estació del Nord es va jugar al tennis taula.

1. Una passejada per la Vila Olímpica
Iniciem el recorregut a la plaça dels Voluntaris. Davant mateix de la plaça s’aixequen els dos gratacels que constitueixen els elements més emblemàtics del barri. Un és l’hotel de les Arts, obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Gehry[3], amb 44 pisos i 456 habitacions; i l’altre és la torre Mapfre, de Iñigo Ortiz i Enrique del León, un edifici d’oficines amb un centre comercial a la planta baixa. Aquests dos edificis, de 153.5 metres, van ser els més alts d’Espanya fins el 2002.
A la mateixa plaça hi ha una font gegant, de Josep M. Mercè, i una mica més enllà es veu la cara, sostinguda per tres potes, de la escultura David i Goliat, d’Antoni Llena. Més allunyat queda El peix d’or, de Frank O. Ghery. Per darrera queden els jardins d’Atlanta, amb la xemeneia de Can Folch i el grup d’edificis en forma d’el·lipse de l’equip d’arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay-Puigdomènech, que van dissenyar el conjunt de la Vila Olímpica.
Comencem a caminar pel Parc del Port Olímpic, que queda a la nostra dreta, fins el carrer de Rosa Sensat. Els edificis que integren el barri foren encarregats a arquitectes guanyadors del premi FAD d’Arquitectura. Precisament, els de Eurocity 2, 3, 4 que es troben en la cruïlla del carrer de Rosa Sensat amb l’avinguda de Icària, de Helio Piñon i Albert Viaplana, es troben entre els més originals del conjunt urbà. L’edifici de la Telefònica, a la dreta, es obra de Jaume Bach i Gabriel Mora. Continuem sota l’ombra metàl·lica dels agressius arbres d’Enric Miralles i Carme Pinós fins l’avinguda del Bogatell i doblem a la dret per accedir a la plaça Tirant lo Blanc. Aquesta plaça és d’estructura circular, amb edificis de Elies Torres i Josep Antoni Martínez Lapeña.
Travessem la plaça, i al arribar al carrer de Salvador Espriu trobem una de les fonts dissenyades per Òscar Tusquets i l’escultor canari Juan Bordes. Creuem a continuació la Ronda del Litoral pels ponts de fusta que ens porten al Parc del Ponts, amb el seu canal. A l’esquerra, a la cruïlla dels carrers de Salvador Espriu i de Jaume Vicens i Vives, s’alça la gran escultura de Francesc Fornells, Tallavents. I finalitzem a la plaça dels Campions, on al terra es detallen les 257 medalles d’or de les Olimpíades de 1992. Alguns ídols esportius han deixat allà l’empremta de la seva mà.

1.5. Les companyes olímpiques
Degut a que Barcelona no podia acollir tots els esports olímpics, es van destinar unes subseus. Badalona fou la subseu del bàsquet i del boxa. El bàsquet es va disputar en el nou Pavelló Municipal i el boxa al Pavelló La Penya del club Joventut de Badalona. Els estadis municipals de l’Hospitalet de Llobregat i de Vidalecans van acollir la competició de beisbol. El Complex Municipal d’Esports de Terrassa fou el marc de la competició de hockey sobre herba. Les proves de tir olímpic es van realitzar a Mollet del Vallès. A l’estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell es van jugar diversos partits de futbol. Al nou Palau Municipal de Granollers es van celebrar les fases prèvies a la final de handbol. Les proves de piragüisme en aigües tranquil·les es van efectuar en el canal olímpic de Castelldefels i les d’eslàlom en aigües vives en el Parc Esportiu del Segre, a la Seu d’Urgell. La competició de rem va tenir lloc al llac de Banyoles. Vic, Reus i Sant Sadurní d’Anoia foren les subseus de la demostració de hockey sobre patins. El circuit de Ciclisme de Sant Sadurní acollí algunes proves de ciclisme en ruta. El Centre d’Hípica de Montanyà, a Seva, es van disputar les proves hípiques de resistència i doma. Al Circuit de Catalunya de Montmeló es va disputar el ciclisme de 100 quilometres contrarellotge per equips. Finalment, als estadis La Romareda, de Saragossa i Lluís Casanova, de València, es va jugar el futbol. La marató es va realitzar en un circuit mig urbà i mig rural que partia des de Marató i recorria la costa Mediterrània per entrar a la ciutat de Barcelona. En el seu trajecte urbà passava pels llocs més emblemàtics de la capital catalana: la Sagrada Família, el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya, Les Rambles, el Passeig de Colom, l’Avinguda del Paral·lel i la Plaça de Espanya, per arribar finalment a l’Estadi Olímpic.Per a totes les subseus els Jocs de 1992 va representar la possibilitat de construir noves instal·lacions o de millorar les que ja existien. En el cas de Badalona, la Olimpíada va impulsar la creació del barri de Montigalà, on s’allotjaren una part dels periodistes que es van desplaçar de tots els països del món per cobrir el desenvolupament del certamen esportiu, celebrat entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992.

El quadre següent ens mostra els esports que es van practicar a les Olimpíades de 1992:
Atletisme Bàdminton Bàsquet Handbol Beisbol Boxa Ciclisme Hípica Esgrima Futbol Gimnàstica Halterofília Hockey Judo Lluita Natació sincronitzada Natació Pentatló modern Piragüisme Rem Salts Tennis taula Tennis Tir amb arc Tir Vela Voleibol Waterpolo

1.6. Les viles
Les viles eren l’allotjament dels atletes i són les següents: Vila Olímpica Poble Nou, Vila Olímpica Banyoles, Vila Olímpica la Seu d’Urgell, Vila de Parc de Mar, Vila de la Vall d’Hebron, Vila Olímpica Montigalà, Camp Internacional Joventut. Aquestes vil·les van ser construccions noves que es van realitzar l’any 1992 per a la celebració dels Jocs Olímpics. Avui en dia, són vivendes que van ser arreglades després dels Jocs i es van posar a la venda.

[1] Albert Ràfols-Casamada (2 de Febrer de 1923, Barcelona) és un poeta i pintor. L’any 1980 fou premiat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concebut pel Ministeri de Cultura i al 2003 amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya, concebut per la Generalitat de Catalunya. Així mateix, l’any 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d’Honor del Govern de França. La sala d’Informació Turística de la Casa de la Ciutat de Barcelona té decorades les seves bovades amb pintures abstractes sobre les Quatre Estacions.
[2] Josep Lluís Sert (1902-1983) fou un arquitecte que va construir un edifici de vivendes al carrer Muntaner, el Dispensari Antituberculós, el Pavelló de la República, el Pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de 1937 (París) i la Fundació Joan Miró.
[3] Frank Owen Gehry (28 de Febrer de 1929, Toronto, Canadà) és un arquitecte nord-americà reconegut per les innovadores i peculiars formes que atorga als edificis que dissenya. En reconeixement al seu treball, Gehry ha rebut nombrosos i prestigiosos premis i distincions. Va dissenyar el Museu Guggenheim, l’Hotel Marqués de Riscal, Elciego i la Casa Danzante, Praga.

EL GRAN REPTE

1.1. L’avanç tecnològic i les obres olímpiques
El bon funcionament de les telecomunicacions era indispensable per assegurar l’èxit dels Jocs. Amb aquest fi es van emprendre tres grans obres: la construcció de la torre de telecomunicacions de Collserola, de Norman Foster, la de comunicacions de Montjuïc-de Santiago Calatrava- i la instal·lació en el subsòl de la ciutat de 150 km de cablejat amb fibra òptica que enllaça les quatre àrees olímpiques i permet la transmissió de senyals de televisió i d’àudio, així com de dades informàtiques i comunicacions telefòniques.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona va implicar la creació d’instal·lacions noves i la reconstrucció d’altres per albergar els Jocs:

1. El Port Olímpic
Construït per als Jocs Olímpics del 1992, és una obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas[1], Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i de l’enginyer Joan Ramon de Clascà. Va ser clau en les competicions celebrades durant els Jocs, que requerien aquest tipus d’instal·lació. La seva capacitat li permet acollir un nombre considerable d’embarcacions esportives, i, a més, compta amb diversos restaurants, bars i locals, els quals donen intensa vida a la nit barcelonina. És un lloc on es pot passejar, anar en bicicleta i gaudir de petites parades que determinats dies de la setmana s’instal·len a l’aire lliure.

2. L’Anella Olímpica
L’extensa àrea de la muntanya de Montjuïc, que ha estat reurbanitzada entre la recta de l’Estadi i els murs del cementiri, rep el nom d’Anella Olímpica. Aquest sector de muntanya ha sofert un canvi radical: l’Estadi s’ha fet nou, respectant la façana, i les piscines Picornell, construïdes el 1969, han estat modernitzades. S’han aixecat dos edificis de nova planta: el Palau d’Esports Sant Jordi, d’Arata Isozaki[2], i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Integrats en aquesta àrea hi ha també un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació procedent de l’Exposició del 1929, una extensa zona de parc i un monòlit commemoratiu dels Jocs Olímpics, obra de l’enginyer Santiago Calatrava.
L’esplanada queda decorada per l’escultura Canvi, d’Aiko Miyawaki, muller d’Arata Isozaki. El projecte general d’urbanització de l’Anella Olímpica és obra de l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit.

3. El Palau Sant Jordi
El Palau d’Esports Sant Jordi és considerat com la part més important de l’Anella Olímpica. És un pavelló poliesportiu cobert, pensat bàsicament per a la gimnàstica esportiva i rítmica i les final d’handbol i voleibol dels Jocs Olímpics del 92. Pot donar cabuda a una àmplia varietat d’activitats esportives i d’espectacles. En el seu interior es pot muntar una pista d’atletisme de 200 metres de corba i/o una pista de gel coberta, i es pot adaptar com a escenari de concerts o espectacles de ballet. Una pantalla gegant de vídeo de gran fidelitat reprodueix les imatges de les actuacions dels atletes o artistes.
Les grades tenen capacitat per a 17000 espectadors i el sistema de ventilació està pensat de manera que, en cas de resultar insuficient, és suportat per una instal·lació d’aire condicionat. Al costat de la pista principal hi ha un pavelló polivalent, de coberta plana, amb capacitat per allotjar quatre pistes de bàsquet.
Es va començar a construir l’agost del 1985 i la seva inauguració es va dur a terme durant la festivitat de la Mercè de l’any 1990. La coberta, dissenyada amb ordinador pel japonès Mamoru Kawaguchi, és una obra extraordinària d’enginyeria. Està formada per una gran xarxa metàl·lica còncava que aguanta les teules de ceràmica vidriada i les planxes de zinc que asseguren la impermeabilitat.

4. L’Estadi Olímpic
Té capacitat per allotjar 55000 persones i fins a 77000 amb la incorporació de grades provisionals. Pot servir d’escenari per a competicions esportives, espectacles musicals o qualsevol altre acte popular. S’ha transformat l’antic estadi, del qual s’ha conservat la façana, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure[3], fill del modernista Lluís Domènech i Montaner[4]. El frontís és de l’escultor Vicenç Navarro, i les estàtues sobre de la porta d’entrada, de Pau Gargallo[5].
La resta s’ha construït seguint el projecte resultant de fondre en un sol els projectes que van presentar al concurs internacional l’arquitecte Vittorio Gregotti, per una banda, i l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit, per l’altra. Richard Weile va ser l’encarregat de la supervisió tècnica dels projectes i el consultor en temes d’enginyeria esportiva.
L’any 1998 el Comitè d’Estadis de la UEFA va atorgar la categoria cinc estrelles a l’Estadi Olímpic de Montjuïc a proposta dels joves del sindicat de Comissions Obreres (CC.OO.). En ell es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Avui dia és utilitzat per a competicions esportives i concerts musicals.

5. L’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya
El projecte de la Universitat de l’Esport es va encarregar a Ricard Bofill[6]. Una vegada acabats els Jocs Olímpics, aquest universitat és la seu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). S’atribueix una important participació en el disseny d’aquest edifici a Peter Hodgkinson, membre del taller d’arquitectura de Bofill. Formen aquesta construcció dos edificis simètrics, de quatre plantes i façana neoclàssica, units per un vestíbul. Hi ha dos patis bessons coberts de 50x50 metres, un dels quals va servir per acollir les competicions de lluita lliure i grecoromana durant els Jocs. A l’altre s’hi van disposar cinc tapissos d’escalfament.
Les obres van començar l’abril de 1988 i han estat finançades en la seva totalitat per la Generalitat de Catalunya.

6. La piscina olímpica
Davant de la plaça del Dante es troba la piscina olímpica, obra d’Antoni de Moragas, construïda l’any 1992 en el mateix lloc on hi havia hagut l’antiga piscina descoberta. La construcció de la nova piscina va suposar la desaparició de la font Trobada, una de les fonts vuitcentista de Montjuïc, la qual es trobava dins d’un bar.

7. La Torre de Collserola
És la torre de telecomunicacions construïda a la serra de Collserola, sobre el turó de Vilana, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Va ser dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster[7] amb la col·laboració de la companyia Ove Arup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’Ajuntament de Barcelona el 1988.
L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en la construcció dels diferents sostres sobre el terra, els quals havien de ser issats per l’eix central de formigó, prèviament construït fins al seu emplaçament a més de 70 metres d’alçada sobre el sol.
Amb els seus 288 metres d’alçada, és l’edifici més alt de la ciutat. Va entrar en funcionament la primavera de 1992.La Torre de Collserola és el nus de les telecomunicacions de Catalunya; per la Torre passa el 100% de la Televisió i el 95% de les ràdios que escoltem a Barcelona i la seva àrea metropolitana. També és el punt per enllaçar tota la xarxa de Catalunya.

[1] Oriol Bohigas (20 de desembre de 1925, Barcelona). L’any 1943 va ingressar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1951. El 1961 va obtenir el títol d’urbanista. Membre fundador del grup editorial Edicions 62, entre 1981 i 1988, fou president de la Fundació Joan Miró. Actualment és president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec des del qual ha iniciat la restauració i millora de la seva biblioteca. L’any 1991 fou premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Al costat d’altres arquitectes, va realitzar el seu primer projecte, un grup de vivendes a la Ronda Guinardó (1963-1964).
[2] Arata Isozaki (23 de juny de 1931, Oita, Kyushy) és un arquitecte japonès que va estudiar a la universitat de Tòquio, on un dels seus professors va ser el conegut arquitecte Kenzo Tange. Al finalitzar els estudis va treballar amb el seu professor fins el 1963, i va establir llavors el seu propi despatx. Isozaki ha sigut distingit amb nombrosos premis internacionals, com el de l’Associació d’Arquitectes del Japó, el del Royal Institute of Architects i el de l’American Academy, entre molts altres. Isozaki es professor visitant de varies universitats importants. Va construir el Pavelló poliesportiu en Palafolls “Palauet” i l’Accés al Caixa Fòrum de Barcelona.
[3] Pere Domènech i Roura (1881, Barcelona- 1962, Lleida) fou un arquitecte conegut per la construcció de l’Estadi Olímpic de Barcelona, inaugurat l’any 1920, i la bodega de la Espluga de Francolí.
[4] Lluís Domènech i Montaner (21 de desembre de 1850- 27de desembre de 1923) fou un arquitecte que va destacar per les seves obres edificades en l’estil modernista català. Va construir l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana.
[5] Pau Gargallo Catalán (1881, Maella, Matarraña- 1934, Reus, Baix Camp) fou un escultor de renom que intervingué en la renovació plàstica de l’escultura del segle XX. Des de 1917 fins el 1923 fou director de la secció d’escultura de l’Escola Superior de Bells Oficis a Barcelona. Part de les seves obres es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Existeix un Museo Pablo Gargallo a Saragossa.
[6] Ricardo Bofill Leví (5 de desembre de 1939, Barcelona) és l’arquitecte i urbanista cap de l’equip que ha ampliat l’aeroport de Barcelona, ha construït l’Hotel Vela, en el port de Barcelona, ha realitzat el Teatre Nacional de Catalunya, l’edifici d’apartaments Walden 7 (Sant Just Desvern, Barcelona) i l’edifici d’apartaments El Sargazo (Castelldefels, Barcelona), entre altres obres de renom internacional.
[7] Norman Foster, Baró Foster de Thames Bank (1 de juny de 1935, Manchester) és l’arquitecte britànic contemporani amb major renom i reconeixement internacional. També ha rebut varis premis importants d’arquitectura, com la medalla d’or de L’Institut Amèrica d’Arquitectura i l’any 1999, el prestigiós premi Pritzker. Un dels seus últims projectes és la creació del Tribunal Superior de Justícia de Madrid i l’Audiència Provincial de Madrid.

L'ELECCIÓ DE LA CIUTAT DE BARCELONA

1.1. Els antecedents olímpics
Barcelona havia reclamat en repetides ocasions ser seu olímpica, però en totes aquelles ocasions altres candidatures havien tingut un major suport. Així, el 1929, mentre es preparava l’Exposició Internacional, es va sol·licitar l’organització de les Olimpíades de 1936. De fet, la construcció de l’estadi de Montjuïc es va portar a terme pensant en aquesta possibilitat. Però el certamen va acabar celebrant-se a la Berlín de Hitler. Hitler els va convertir en propaganda nazi. La República Espanyola no va voler participar i va organitzar com a rèplica una Olimpíada Popular a Barcelona amb participació de diversos països. La inauguració que havia de fer-se el diumenge 19 de juliol de 1936 es va veure frustrada amb l’alçament militar en aquell mateix dia. Tot i així, la celebració de l’Olimpíada Popular a Barcelona es va dur a terme.

1.2. El gran dia
Amb l’arribada a l’alcaldia de Barcelona de Narcís Serra[1], ressorgí la idea de presentar la candidatura olímpica de 1992. Quan en 1982, Pasqual Maragall va rellevar Serra, el projecte va continuar, aconseguint el suport de la Generalitat i del govern central. Es van iniciar els estudis previs de viabilitat i es van establir les infraestructures necessàries per a acollir la celebració. I a partir d’aquí, es va passar a elaborar la proposta. Moltes empreses catalanes i entitats financeres van aportar la seva contribució tècnica i econòmica. Finalment, el 17 d’octubre de 1986, el Comitè Olímpic Internacional, reunit en Lausana, efectuà la votació per escollir la seu dels XXV Jocs Olímpics d’Estiu. Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), fou l’encarregat de llegir públicament el resultat de la votació i qui pronuncià la frase:”...à la ville de...Barcelona” que atorgava a aquesta ciutat la celebració dels Jocs Olímpics de 1992.
Joan Antoni Samaranch

1.3. Barcelona, ciutat esportista
La celebració dels XXV Jocs Olímpics va satisfer l’esperit esportiu dels barcelonins, el qual va sorprendre al baró Pierre de Coubertin. Expliquen que després de la seva primera visita a la ciutat, el pare de l’olimpisme modern va dir: “Creia saber el que era una ciutat esportista abans de visitar Barcelona, però estava equivocat; ara si ho sé.
La passió per l’esport s’havia iniciat a Barcelona a finals del segle XIX, en plena expansió industrial. A mitjans dels segles XIX i XX es van fundar alguns dels clubs de més tradició ciutadana com el Futbol Club Barcelona[2], el Reial Club Esportiu Espanyol[3], el Club Natació Barcelona[4] i el Reial Club de Tennis Barcelona[5]. Abans, en 1876, la gran afició al muntanyisme havia fet néixer la fundació de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques. La primera piscina d’Espanya fou la que el Club de Natació Barcelona va construir en 1923, i el primer camp de rugby fou el de la Fuixarda, a Montjuïc. Als anys vint ja es disputaven a la ciutat curses de cotxes, proves d’atletisme, competicions de tennis, campionats de futbol, combats de boxes i curses ciclistes. D’aquesta manera, en 1924 es va fundar a Barcelona el Comitè Olímpic Espanyol.
La guerra civil va truncar la vida esportista barcelonesa, però ressorgí després amb força renovada. El 1955, la celebració dels Jocs Mediterranis significà el retrobament de la ciutat amb l’esport internacional.
A partir de la restauració democràtica, els barris han vist augmentar els seus equipaments que ha afavorit la reactivació de la pràctica de l’esport. En 1992, hi havia a la ciutat més de 1200 clubs i associacions esportistes i un total d’unes 1300 instal·lacions, que donaven una mitjana aproximada d’un club o associació i una instal·lació per cada 1700 habitants. Una mitjana que situa Barcelona entre les ciutats amb més instal·lacions del món.

[1] Narcís Serra i Serra (30 de maig de 1943, Barcelona) és un economista i polític espanyol. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, fou director de la secció Estadística de la Cambra de Comerç de Barcelona l’any 1965. El 1978 es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Amb el final de la dictadura i el retorn del president Tarradellas, va participar en el Govern provisional pre-autonòmic, com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1977-1979). Després de les primeres eleccions municipals democràtiques, fou elegit alcalde de Barcelona en 1979, càrrec que va realitzar fins a 1982. Amb la victòria del PSOE en les eleccions generals de 1982 va formar part del primer gabinet socialista que presidia Felipe González com a Ministre de Defensa. Fou l’encarregat de modernitzar i democratitzar les Forces Armades, modificar la política del seu partit en relació a la OTAN, ja que el PSOE s’havia oposat a l’ingrés que estava preparant el govern de Calvo-Sotelo en una coneguda campanya, però va haver de canviar la seva postura en el referèndum que es va organitzar sobre l’ingrés d’Espanya a la OTAN, que havia sigut una de les promeses electorals del PSOE. El 1991 va ocupar el càrrec de Vicepresident del Govern, el qual va repetir després de les eleccions de 1993 fins que va dimitir al 1995. L’any 1996 va passar a ser secretari general del PSC, carric que va deixar al 2000. Ha sigut diputat en el Congrés per la circumscripció de Barcelona entre 1986 i 2004. L’any 2005 fou nomenat president de Caixa Catalunya.
[2] El Futbol Club Barcelona és una entitat esportiva de la ciutat de Barcelona. Fou fundat com a club de futbol el 29 de novembre de 1899 per dotze joves futbolistes aficionats, liderats pel suís Hans Gamper. El FC Barcelona és conegut popularment com a Barça (abreviació de Barcelona) i els seus seguidors com a culés.
[3] Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona, més conegut com el Espanyol, és un club de futbol de la ciutat de Barcelona. Juga actualment a la Primera Divisió d’Espanya. Fou fundat el 28 d’octubre de 1900 per un grup d’universitaris catalans i el seu president fou Don Ángel Rodríguez Ruiz. Va néixer sota el non de Societat Espanyola de Futbol degut a que tots els seus components eren catalans o de la resta d’Espanya, en contraposició d’alguns equips formats en la seva majoria per estrangers, com el FC Barcelona.
[4] Fundat l’any 1907, és el club de la natació espanyola. Destaca pels seus triomfs en waterpolo i natació. Té més de 8000 socis.
[5] El Reial Club de Tennis Barcelona és un club esportiu de tennis de Barcelona fundat l’any 1899. Situat al barri de Pedralbes, el RCT Barcelona està considerat el club de tennis més prestigiós de Espanta. En les seves pistes s’han format tennistes com Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez, Carlos Moyà o Rafael Nadal. El RCTB organitza des de 1953 el Torneig de tennis Conde de Godó, el torneu més prestigiós de tennis d’Espanya.

Winning isn't everything

Winning the lottery is not the most important thing. There are other things that need more attention.

Every year, at Christmas, everybody expects winning the lottery. In my case, I love switching on the television and hope to see my number appear on the screen. But, I wonder: What will I do with the money? I think I will buy a house and a farm in Switzerland and maybe, I will do a fantastic travel around the world. But these things wouldn’t change my live. Money can help people, but it can’t change anything. Finally, when I would do all the things that I wanted to do, I wouldn’t have money and I would be in the first situation, hoping to win the lottery.

In my opinion, the most important things are my family and my friends. And you can’t pay for having a family and friends; they are a part of your life and they can change it.

This was a high school's eassy. But, the truth is that i want to win the lottery's Christmas this year :)

The Internet

Nowadays, the Internet is making a big progress. Few years ago, the humanity had to use big cages that seemed a computer for communicating. In the last few ages, people own a computer at their home and they can go online.

The advantages of Internet are the communication and the information. On the one hand, you can communicate with a lot of people over the world by emails, chats, blog, etc. On the other hand, you can know a lot of information, too. I think Internet is the fastest way of communication; you have the information in your hands when you need it.

But, one disadvantage of Internet is the virus. You can have a big problem if a virus enters in your computer. Maybe, you will lose all your documents and you must buy another one.
I think I couldn’t live without Internet. I need it for my homework and other important things. Also, it is a good thing to progress in the world.

Smokers

I think that forbid smoking in public spaces is a good idea because if someone doesn’t like to smoke, he or she doesn’t have to stand it.

In my opinion, I would ban smoking in public spaces because I think that smoking in a restaurant or in a bar while you are eating isn’t normal. I can’t believe that people are smoking while they are eating and speaking. I think that the meal will have a terrible taste if I smoke and the same problem with drinks. Another problem is that I hate breathing smoke like other people. If I don’t smoke because I hate it, when I go to a public space, I don’t want to bear smokers.

If I would be able to ban smoking, I would do it. Smokers can smoke in the street or at home and don’t disturb anybody.

TOTS ELS JOCS

En aquest apartat hi ha explicats tots els Jocs Olímpics. En numero significa el nombre d’olimpíada que són, després apareix la capital, el país i l’any, juntament amb la respectiva bandera.

Atenes, Grècia 1896
Pierre de Fredy, baró de Coubertin, va lluitar per fer reviure els Jocs Olímpics com símbol de pau i fraternitat entre homes i nacions. Per fi va aconseguir que Grècia, com segles enrere, rebés els primers Jocs de l’Era Moderna. Els nous jocs van ser inaugurats pel rei George I el 6 d’abril de 1896, davant de 50.000 espectadors.
Van ser uns jocs una mica anàrquics, amb equips oficials i competidors per lliure, fins i tot dintre d’un mateix estat. El primer campió de la història va ser el nord-americà James B. Connolly[1], que es va escapar de la Universitat d’Harvard, on no li havien donat permís, per a viatjar fins a Grècia i guanyar el triple salt amb una marca de 13.71 metres. Però l’heroi màxim va ser Spyridon Louis[2], un pastor grec que va guanyar la marató en resposta a les seves dues nits d’oració en vela i el dia anterior a la carrera en complet dejuni. Els jocs van durar una setmana, del 25 de març al 2 d’abril.

París, França 1900
Van ser potser els pitjors jocs de la història dels Jocs Olímpics, ja que van quedar supeditats a l’Exposició Universal de París de 1900. Van durar tant com aquesta i es van fer proves tan allunyades de l’esperit olímpic original com el salt de la granota o el joc de trencar l’olla. No obstant això, quedaran com els primers jocs en els quals van participar dones (en nombre de sis), fet que es va produir per imposició de l’Exposició i contra la opinió del Baró de Coubertin qui s’oposava a això.
Alguns esportistes es van negar a participar en proves assenyalades que se celebraven en diumenge; es va establir un compromís per a competir en dos dies diferents. Però el màxim desordre va tenir lloc en les proves que van començar al maig i van acabar a l’octubre. L’atletisme es va disputar a mitjan juliol, i mai no va haver-hi públic. A París una dona va guanyar l’or: l’anglesa miss Cooper[3], vencedora en tennis.

Saint Louis, Estats Units 1904
Es van celebrar entre el 23 de juny i el 15 d’octubre, dos mesos després de l’obertura de la World’s Fire Novament l’esdeveniment esportiu quedava en mans de firaries, que buscaven la diversió del públic més que l’esperit olímpic. Malgrat això, les provés més importants (atletisme i natació) es van celebrar amb encert en nou dies consecutius. En aquests Jocs Olímpics van debutar la boxa i la lluita lliure, i com a esport d’exhibició, el bàsquet. Van participar-hi un miler d’atletes, en la seva majoria nord-americans, que van dominar el medaller en 24 de les 26 proves.
L’anècdota va venir d’una duríssima marató. Va guanyar Thomas J. Hicks[4] (dopat amb estricnina), i es va celebrar com a campió a Fred Lorz, que va entrar destacat després d’haver fet la meitat del trajecte pujat en un cotxe. El guanyador havia de ser un cubà, Félix Carvajal[5], però li agradava parar-se a xerrar amb la gent i es va obstinar a menjar pomes verdes. El seu ventre es va rebel·lar i no va poder vèncer; va acabar en quart lloc.

Atenes, Grècia 1906
Són coneguts com els Jocs intercalats. Curiosament els primers Jocs “seriosos” no van ser “olímpics”. En 1901, el COI va decidir que cada 4 anys, entre dos Jocs Olímpics, es realitzarien uns Jocs Olímpics a Atenes, però realitzar-los cada 4 anys era molta pressió i treball i per això se’ls va negar la validesa.

Londres, Regne Unit 1908
Després de la renúncia del Govern italià a la candidatura per a celebrar els Jocs a causa de les erupcions del Vesubi, va sorgir l’oferta de Londres, tan sols dos anys abans de la celebració de les mateixes, basada en una altra fira internacional. Gràcies a les negociacions del baró de Coubertin, es va aconseguir un acord econòmic pel qual els diners del patrocini es van utilitzar per a la construcció d’un estadi als afores de la ciutat. El més anecdòtic va ser la guerra esportiva particular que van mantenir els nord-americans i els britànics.
El rei Eduard VII va inaugurar les proves i va començar el diluvi d’aigua- que va espatllar totes les proves- i de protestes, per la forma en què els britànics tractaven de guanyar com fos. Així va ser com Halsweele va córrer tot sol en la final repetida de 400 metres tanques.

Estocolm, Suècia 1912
Després de les decepcions dels tres Jocs Olímpics anteriors, Estocolm va ser triada en 1909 com a seu, amb temps i mentalitat suficient per a albergar uns Jocs. En aquesta ocasió però es partia amb el problema dels pessimisme dels països europeus que auguraven la guerra que vindria uns anys després. Es van celebrar entre el 29 de juny i el 22 de juliol. Va ser en aquests jocs on es va produir la primera víctima mortal dels jocs, el portuguès Francisco Lázaro[6], que va morir durant la marató.
Dos detalls destacats: la presència de Hannes Kolehmainen[7], el primer dels “finlandesos voladors” acaparadors de títols en les proves de fons; i el racisme dels dirigents americans, que van aconseguir que retornés les seves medalles i regals el més gran esportista de tots els temps, l’indi sioux Jim Thorpe[8], campió de pentatló i decatló, perquè havia rebut uns pocs dòlars com a jugador de beisbol en una lliga menor. La hipocresia i l’estupidesa seria esmenada molts anys després de la mort de Jim. Un dels seus fills va portar la torxa dels jocs de Los Ángeles i se li van restituir tots els honors, que va merèixer com cap esportista en el món.

Berlín, Alemanya 1916
Els VI Jocs Olímpics es devien haver celebrat a la ciutat de Berlín. Però, degut als conflictes bèl·lics de la Primera Guerra Mundial, es van haver de suspendre.

Anvers, Bèlgica 1920
Anvers, desolada i arrasada per la guerra, va construir ràpidament un estadi modest i va organitzar uns jocs dignes. El principal problema per al COI era el de les nacions derrotades en la guerra. Coubertin va resoldre això deixant la decisió en mans de la ciutat organitzadora, la qual va excloure a Alemanya, Àustria, Bulgària, Hongria, Turquia, Romania i Polònia. Malgrat les absències i les conseqüències de la guerra, per primera vegada de forma oficial, estava Espanya, que va aconseguir dues medalles de plata, una en polo i una altre en futbol.

París, França 1924
En aquests VIII Jocs Olímpics es va convidar a tots els països excepte Alemanya, per considerar que encara no havia transcorregut temps suficient des de la guerra. Com a novetat, es va construir a París la primera vila olímpica i van ser anomenats també per primera vegada Jocs d’Estiu; va destacar en natació el popular actor en les pel·lícules de Tarzán, Johnny Weissmuller[9]. El baró de Coubertin es va retirar del COI un any després.

Amsterdam, Països Baixos 1928
Es van inaugurar el 28 de juliol. Els Jocs d’Amsterdam van estar marcats per dos escàndols: el futbol amateur, en el qual no es va respectar aquesta categoria per part d’alguns països, i l’atletisme femení, en el qual, a causa de la falta de preparació de les atletes, es van produir desmais. Com a conseqüència d’això, no es va permetre la participació femenina en proves superiors als 200 metres fins a 1960.

Los Ángeles, Estats Units 1932
A causa de la profunda crisi econòmica de 1929, hi va haver una baixa participació. Malgrat tot, es van batre nombrosos rècords mundials.

Berlín, Alemanya 1936
Els Jocs de Berlín van passar a la història per la seva politització probèl·lica; es van celebrar entre l’1 i el 16 d’agost. Adolf Hitler[10] va organitzar amb magnificència aquests Jocs Olímpics que van superar en gran mesura als de quatre anys abans a Los Ángeles. Només en aquelles els americans s’hi havia gastat dos milions i mig de dòlars; en aquestes, Alemanya n’hi va invertir prop de trenta: va construir una impressionant vila olímpica, estadis, etc.
El protagonista esportiu va ser Jesse Owens (un atleta negre), que va posar en evidència, amb els seus triomfs, totes les especulacions del nazisme sobre la superioritat de la raça ària.
Espanya va boicotejar els Jocs amb la seva no participació. Havia organitzat com a alternativa la Olimpíada Popular a Barcelona.

Hèlsinki, Finlàndia 1940
Els XII Jocs Olímpics havien de ser realitzats l’any 1940 a la ciutat de Hèlsinki. El 31 de juliol de 1936, es va realitzar l’elecció a la capital d’Alemanya, Berlín, seu dels Jocs Olímpics d’aquell any. Tòquio, capital de Japó, fou elegida únicament per a realitzar els Jocs l’any 1940, però, l’esclat de la Segona Guerra entre els xinesos i els japonesos va obligar a la suspensió de la organització de les Olimpíades. Hèlsinki fou elegida com a reemplaçant, però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir la realització dels Jocs. Finalment, Hèlsinki organitzaria els Jocs Olímpics l’any 1952, mentre que Tòquio ho faria el 1964.

Londres, Regne Unit 1944
Aquests Jocs es devien haver celebrat l’any 1944 a Londres, capital del Regne Unit. Però, els conflictes bèl·lics de la Segona Guerra Mundial impedirien la realització dels Jocs, fins el 1948. Londres organitzà els Jocs de 1908 i 1948, i fou escollida per a celebrar-los l’any 2012.

Londres, Regne Unit 1948
Una vegada més, la guerra va interrompre els Jocs Olímpics i aquests es van desenvolupar amb pocs mitjans econòmics i materials. No estaven convidats Alemanya ni Japó i van competir des del 29 de juliol fins al 14 d’agost. Aquests jocs van destacar principalment per la consagració de l’atletisme femení.

Hèlsinki, Finlàndia 1952
Van ser els Jocs Olímpics de la pau, amb la invitació d’Alemanya i Japó. A més, després de 40 anys d’absència hi va participar la Unió Soviètica la qual, en plena Guerra Freda, va aïllar als seus atletes de la resta. Es van celebrar entre els dies 19 de juliol i 3 d’agost.

Melbourne, Austràlia 1956
Els Jocs de Melbourne van venir marcats per dues crisis bèl·liques, la del Canal de Suez[11], amb la guerra entre Egipte i Israel, i la invasió d’Hongria[12] per la Unió Soviètica.
Van haver-hi dos inconvenients: la quarantena que havien de passar els cavalls en les proves d’hípica, a causa de la qual es van haver de traslladar aquestes proves a Estocolm, i la diferència estacional entre l’hemisferi sud i nord; aquests jocs es van celebrar entre el 22 de novembre i el 8 de desembre, amb els problemes de preparació derivats que això va suposar per als atletes. El moment de major tensió es va produir quan, a la final de waterpolo, es van enfrontar Hongria i la Unió Soviètica (van guanyar els primers); un jugador soviètic va agredir d’un cop de cap a un hongarès, fet que va produir una baralla tan grossa que va haver de ser dissolta per les forces d’ordre públic.

Roma, Itàlia 1960
Després de 1566 anys de la prohibició dels Jocs Olímpics a Itàlia per Teodosi el Gran, els Jocs es van disputar entre el 25 d’agost i el 11 de setembre en la seva dissetena edició. Es van batre nombroses marques mundials i és de destacar la participació de llegendaris esportistes com Cassius Clay[13], en boxa, o Armin Hary[14], en atletisme. Com a nota negativa cal citar la mort del ciclista Knut Jensen[15] durant la prova de 100 km contrarellotge.

Tòquio, Japó 1964
Amb una ciutat completament nova ja que la van refer per als Jocs Olímpics, els japonesos van organitzar els divuitens Jocs, amb una participació femenina del quinze per cent. Esportivament caldria destacar la derrota en la màxima categoria del japonès Kaminaga[16] per l’holandès Anton Geesink[17], que va causar una gran decepció en l’Imperi del Sol Naixent.

Ciutat de Mèxic, Mèxic 1968
Per l’altitud de Ciutat de Mèxic, aquests jocs van provocar serioses inquietuds davant el temor sobre el rendiment dels atletes a més de dos mil metres d’altitud. Dos mesos abans de la inauguració dels Jocs, el tancs soviètics havien envaït Txecoslovàquia. Més endavant, deu dies abans de la cerimònia d’obertura, tres-centes persones, que es manifestaven en contra del govern mexicà, van ser assassinades per les forces de l’ordre públic.
Durant la celebració dels Jocs, els esportistes afroamericans van intentar proclamar el “poder negre” (Black Power) amb gestos i manifestacions en els lliuraments de medalles o dominant la competició, com en el cas de Lee Evans[18] i el seu equip dels Estats Units de 4x400 metres, que composat només per homes de raça negre, van batre el rècord del món. En el podi van aixecar els punys.

Munic, República Federal Alemanya 1972
La cara i la creu d’aquests Jocs Olímpics van ser Mark Spitz[19] i “Setembre Negre”. El primer, pel seu aclaparador domini en natació: va aconseguir en quatre dies set medalles d’or, totes amb rècords mundials; el segon, un grup terrorista palestí que es va introduir a la vila olímpica i va segrestar als atletes jueus; va sol·licitar a canvi de l’alliberament dels atletes, el de 200 guerrillers presos a Israel. El fet va acabar en tragèdia: divuit morts, entre ells onze atletes jueus, cinc terroristes, un pilot i un policia.

Montreal, Canadà 1976
Els Jocs Olímpics de Montreal van estar marcats pel boicot dels països de l’Àfrica contra la participació de la República de Sud-àfrica; els organitzadors dels Jocs no van cedir davant les peticions dels primers, i es van acabar celebrant sense 22 països africans; els dos únics països africans presents van ser Senegal i Costa d’Ivori, juntament amb Sud-àfrica. Esportivament va destacar en gimnàstica la romanesa Nadia Comaneci[20], que va aconseguir set vegades la puntuació màxima de 10, puntuació fins llavors inimaginable en aquest esport.

Moscou, Unió Soviètica 1980
La invasió d’Afganistan en 1979 per part de la URSS va provocar el boicot contra els Jocs Olímpics de Moscou, que van quedar notablement devaluats; 58 països occidentals no hi van participar. Entre ells destaquen Estats Units, Alemanya, Japó i Canadà.

Los Ángeles, Estats Units 1984
Després del boicot a Moscou, en 1984 els països socialistes van retornar el cop als Estats Units, i als soviètics es van unir, entre d’altres, Cuba, Iemen del Sud, Corea del Nord, Etiòpia i Afganistan, formant un total de 14 països que no van assistir als Jocs. Va destacar esportivament Carl Lewis[21] en atletisme, que va repetir el palmarès que havia fet Jesse Owens 48 anys abans.

Seül, Corea del Sud 1988
Per fi a Seül es va arribar a la pau olímpica esperada. D’aquests Jocs únicament va passar a la història l’escàndol de Ben Johnson[22] qui va desbancar al rei de Los Ángeles, Carl Lewis en els 100 metros llisos. Però 48 hores després de la carrera, en el control antidòping va donar positiu; el COI va desposseir a Ben Johnson de la medalla obtinguda, que va anar a parar a les mans de Lewis.

Barcelona, Espanya 1992
Sens dubte, fins a aquest moment, els millors Jocs de l’era moderna. Van destacar esportivament Carl Lewis en atletisme i Matt Biondi[23] en natació, i, com a anècdota, es va donar la derrota en atletisme contra tot pronòstic de les dues Alemanyes unides que se suposava que traurien molts títols ja que per separat ho havien fet.

Atlanta, Estats Units 1996
El moviment olímpic els reclamava per a Atenes, però van anar a parar als Estats Units. Els Jocs Olímpics del Centenari van ser els més gegantescs de la història. Es va repartir més d’un miler de medalles en les 26 modalitats en què es va competir. El punt negre d’aquests Jocs el va proporcionar el terrorisme. Dues persones van resultar mortes i 110 més van ser ferides a causa de l’explosió d’un artefacte durant la matinada d’un dissabte al Parc del Centenari, el cor dels Jocs d’Atlanta. El Comitè Olímpic Internacional i el Comitè Organitzador van acordar conjuntament que els Jocs seguissin endavant segons el programa previst. Cap atleta dels Jocs va resultar involucrat en el succés. Un dels dos morts era un càmera de la televisió turca, Melih Uzunyol, d’uns 40 anys d’edat, que va sofrir un atac al cor després de l'incident. Com sempre, les proves d’atletisme van marcar els grans moments d’aquests Jocs del Centenari, que van coronar a Michael Johnson[24] com rei indiscutible, però, al costat d'ell, van lluir altres estrelles com Carl Lewis i Donovan Bailey[25]. L'Estadi Olímpic va conèixer molts moments màgics, suficients com per a posar en dubte la indiscutible i incomparable exhibició del corredor de les sabatilles daurades, el primer home sobre la terra a conquistar dos ors tan diferents com el de les curses atlètiques de 200 i de 400 m. El seu major llegat, al costat de la doble coronació, va ser el supersònic rècord de 19,32 en la cursa del doble hectòmetre, una marca la caducitat de la qual no arribarà fins al segle actual. El handbol espanyol, representat per la lliga més forta del planeta, va necessitar molts anys i un gran tècnic per a canalitzar tot el potencial individual dels seus jugadors fins a crear una selecció competitiva. En aquests Jocs Olímpics va recollir els fruits: el tercer lloc en els Jocs. Els nois del hoquei havien après la lliçó de Barcelona: de l’anonimat, van passar a obtenir la medalla de plata. El waterpolo també va donar medalla, així com el tennis, gràcies a la plata obtinguda per Arantxa Sánchez Vicario[26]. En definitiva, Espanya va demostrar que començava a ser una gran potència olímpica: va obtenir el setzè lloc en el medaller amb les seves 17 medalles: en 5 d’or, 6 de plata i 6 de bronze. És l’any en que es va començar a incloure professionals que tenien salaris.

Sydney, Austràlia 2000
Els Jocs de Sydney van tancar una època que va començar l’any 1980 amb l’elecció de Joan Antoni Samaranch[27] com president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Els de la ciutat australiana van ser els seus últims Jocs després de 20 anys, a més de la culminació d’un somni: crear els majors Jocs Olímpics de la Història, amb el major nombre de països representats, i els més rendibles. Els periodistes acreditats van ser un total de 21.046 i el pressupost per a l’organització dels últims jocs del segle XX va ser de 1.170 milions de dòlars (325.000 milions de pessetes). El comitè organitzador va destacar a 2.500 efectius i el nombre de voluntaris va ser espectacular: uns 50.000. Al voltant de 700.000 persones van arribar a la ciutat olímpica i l’audiència televisiva va superar els 3.700 milions de telespectadors. Però a aquestes esgarrifoses xifres, que donen una idea de l’enormitat que a Sydney van cobrar els Jocs Olímpics, es va sumar l’entrada d’un univers fins a aquest moment desconegut: Internet, un mitjà a través del qual es van informar milions de persones de tot el món sobre la marxa de la competicions. Aquestes dades van confirmar, tal com el president del COI va assenyalar en el seu discurs de clausura el 30 de setembre, que es va tractar dels més grans Jocs Olímpics de la Història. També va posar de manifest la seva exquisida organització, l’afluència de públic en cada esdeveniment esportiu i els rècords que es van batre en nombroses categories esportives, que van superar als aconseguits a Atlanta l’any 1996.

Atenes, Grècia 2004
La cita olímpica que hagués tingut lloc a Atenes 1996, lògica celebració del centenari dels Jocs moderns en la ciutat que els havia vist néixer, no va poder realitzar-se simplement perquè la capital hel·lena no estava preparada per a acollir un esdeveniment de tal magnitud. Vuit anys més tard, el COI sí va confiar en els organitzadors grecs, que van prometre un espectacle digne de la volta de l'olimpisme a la ciutat olímpica per excel·lència. Malgrat que uns dies abans de la inauguració semblava que no s’hi arribaria a temps, i tot i la desconfiança de molts cap al país mediterrani, sinònim moltes vegades de caos i retard, el balanç dels jocs grecs va ser no només positiu, sinó excepcional en molts aspectes. L’esdeveniment va ser un inesperat èxit organitzatiu. Èxit que, a més a més, va venir acompanyat d’allò que, fet i fet, fa gran a una cita olímpica: les gestes dels grans herois olímpics. Noms com Phelps[28], Thorpe[29], El-Guerrouj[30], Bekele[31], Gatlin[32], Holmes[33], Xiang[34] o Korzeniowski[35], per citar els més importants, van fer que Atenes revisqués els moments màgics guardats a la memòria de l'olimpisme. Van ser, a més, els primers Jocs després de l’era Samaranch, després d’haver pres les regnes del COI Jacques Rogge, els primers Jocs del segle XXI i tot el món estava expectant. Els Jocs d'Atenes van ser els primers celebrats després del canvi de panorama internacional, conseqüència del nefast 11-S; és per això que el terrorisme i la seguretat, dos temes més que candents, van preocupar molt als organitzadors, però van ser resolts de manera remarcable, sense per això blindar la ciutat ni fer impossible moure’s per ella. De fet, van acabar sent considerats els Jocs més segurs de la història. La cita va tenir també com al·licient sentimental el fet que algunes proves es van celebrar en els mateixos escenaris que havien allotjat els de 1896, com L’Estadi Panathinaiko, o fins i tot en els dels jocs de l’Antiguitat, com les ruïnes de Olímpia. La vila olímpica, un modern complex lloat per la majoria, va ser dissenyada pel valencià Santiago Calatrava[36]. Per contra, l’aspecte més negatiu de l’esdeveniment va ser, sense cap dubte, l’ombra del dopatge, començant per l’escàndol dels atletes grecs Kostas Kenteris[37] i Ekaterini Thanou[38], ídols nacionals que es van negar a fer un control de dopatge després de simular un rocambolesc accident amb moto. Kenteris, a més, havia d’haver estat el banderer grec. Ambdós van ser expulsats de l’equip i dels propis Jocs pel COI. A més d’ells, els casos de dopatge més sonats van ser Adrian Annus[39], medalla d’or en llançament de martell, i Robert Fazekas[40], medalla d’or de llançament de disc. Uns Jocs, en definitiva, que no van defraudar les expectatives i que sense cap dubte seran molt recordats en el futur.

[1] James Brendan Bennet Connolly (28 d’octubre de 1868- 20 de gener de 1957) va ser un atleta americà. L’any 1896, es va convertir en el guanyador de les Primeres Olimpíades Modernes.
[2] Spyridon Louis (Marousi, Grècia, 12 de gener de 1873 –26 de març de 1940) fou un grec que va guanyar la medalla d’or en la marató dels Primers Jocs Olímpics de l’era moderna en 1896. Louis, que havia tingut una preparació limitada, va vèncer a altres corredors de renom internacional i es va convertir en un heroi nacional a l’obtenir l’unica victòria grega en una disciplina clàssica.
[3] Charlotte Reinagle Cooper ( 22 de setembre de 1870- 10 d’octubre de 1966) fou una jugadora de tennis nascuda a Ealing, Middlesex, England.
[4] Thomas J. Hicks (7 de gener de 1875- 2 de desembre de 1963) fou un atleta americà que va néixer a Anglaterra i va guanyar la marató olímpica de 1904.
[5] Félix Carvajal de Soto (18 de març de 1875-27 de gener de 1949) era conegut com Andarin Carvajal. Va ser un famós corredor cubà, nascut a San Antonio de Los Baños, la Havana, Cuba i va viure i morir en l’abosluta pobresa.
[6] Francisco Lázaro (1888-1912) és la major llegenda de l’esport portuguès. Francisco, marejat va caure moltes vegades i moltes vegades es va aixecar per a continuar la prova, fins que va caure i mai més es va aixecar.
[7] Juho Pietari ("Hannes") Kolehmainen (9 de desembre de 1889- 11 de gener de 1966) fou un finlandès corredor de llarga distància. És considerat el primer d’una gran generació d’atletes. Va guanyar tres medalles d’or i una de plata i es recordat per la dels 5000 metres.
[8] James Franciscus "Jim" Thorpe (conegut com Wa-Tho-Huk) (28 de maig de 1888- 28 de març de 1953) va néixer a Oklahoma. Fou un atleta americà i es considerat com el millor atleta dels esports moderns. Practicava el futbol americà, handbol i basket. Va perdre els seus títols olímpics quan es van assabentar que jugava en dos equips d’una lliga de basket abans de competir en els Jocs (va violar les regles).
[9] Johnny Weissmüller Kersch (2 de juny de 1904, Banat- 20 de gener de 1984, Acapulco) va ser un esportista i actor d’Estats Units d’origen austríac. Fou un dels majors nedadors a nivell mundial durant els anys 20, guanyant cinc medalles d’or olímpiques i una de bronze. Va guanyar 52 campionats nacionals d’Estats Units i va establir un total de 67 rècords mundials. Després de la seva carrera com a esportista, es va convertir el sisè actor en encarnar a Tarzán, paper que va interpretar en 20 pel·lícules, sent el Tarzán que més popularitat ha aconseguit.
[10] Adolf Hitler (20 d’abril de 1889, Àustria- 30 d’abril de 1945, Berlín) fou un militar i polític Alemany que va establir un règim nacionalista en el qual va rebre el títol de Reichskanzler entre el 2 d’agost de 1934 i el 30 d’abril de 1945 (canceller imperial) i Führer entre el 30 de gener de 1933 i el 30 d’abril de 1945 (líder o guia).
[11] El 1956 Egipte i Israel mantenien nombrosos conflictes amb incursions de guerrilles egípcies en territori d’Israel, a les quals aquest país responia penetrant al territori egipci. El 26 de juliol de 1956, Nasser, president egipci, nacionalitzà el Canal de Suez, i poc després Egipte bloquejà el Golf de Aqaba i tancà el canal als vaixells que portaven provisions per a Israel. El bloqueig parcial d’Israel i la nacionalització del canal va molestar als governs dels Regne Unit i França, fins llavors els països que controlaven el canal. La seva resposta va ser arribar a un acord secret amb Israel per a recuperar el canal per l’acció militar. Segons aquest acord, que no fou oficialment reconegut fins anys després, Israel va envair la Franja de Gaza i la península del Sinaí a l’octubre de 1956. Les forces israelites van arribar a ocupar el canal i els francesos i britànics arribaren immediatament sota el pretext de restablir l’ordre. Les forces egípcies no van poder fer res per evitar la captura del Sinaí per Israel, i la pressa del Port Saíd per paracaigudistes europeus.
[12] El Regne d’Hongria és el nom oficial que va rebre l’Estat hongarès entre 1920 fins 1945, quan fou ocupada per la Unió Soviètica i la transformà en la República Popular d’Hongria.
[13] Muhammad Ali, sota el nom de Cassius Clay, que va canviar a l’unir-se a la nació de l’Islam (17 de gener de 1942) és un boxejador nord-americà, actualment retirat. Considerat com el més gran de la historia en la categoria de pesos pesats, fou també una personalitat destacada a nivell mundial per el seu activisme polític.
[14] Armin Hary (22 de març de 1937, Quierschied, Alemanya) va ser un atleta alemany que va guanyar dos medalles d’or en els Jocs Olímpics de Roma de 1960, en 100 metres i relleus 4X100 metres.
[15] Knut Jensen (1937, Dinamarca-1960, Roma) és el segon esportista en la historia que mor en una competició. Durant la prova ciclista dels 100 quilometres contrarellotge per equips, cau víctima a la vegada del dopatge i d’una insolació. El cas anterior havia sigut el portuguès Francisco Lázaro a la marató de 1912.
[16] Akio Kaminaga (22 de desembre de 1936, Japó).
[17] Anthonius Johannes (Anton) Geesink (1934, Utrecht, Països Baixos) fou un dels millors judokes que ha donat Europa, i considerat com el millor del món en la seva època. Amb 1.98 metres d’alçada i 121 quilos de pes, en 1961 es va convertir en el primer lluitador no japonès en guanyar un títol mundial de judo (títol que va repetir l’any 1965), i en els Jocs Olímpics de 1964, a Tòquio, va sorprendre al públic al conquistar la medalla d’or en la categoria sense límit de pes.
[18] Lee Edward Evans (25 de febrer de 1947, Madera, Califòrnia) fou un atleta nord-americà especialista en els 400 metres llisos i va establir un record mundial amb 43.86 als Jocs Olímpics de Mèxic. El record de Evans es va mantindre vigent durant 20 anys, 9 mesos i 19 dies, fins que fou vençut l’any 1988 a Zurich pel seu compatriota Harry Reynolds poc abans dels Jocs de Seul amb 43.39. Evans va guanyar també l’or en la prova de relleus 4x400 metres. La seva marca va ser de 2:56:16, un altre record mundial que es va mantenir vigent encara més temps, ja que fou igualat el 1988 durant els Jocs de Seul i no fou definitivament vençut fins els Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 amb una duració de 23 anys, 9 mesos i 19 dies sent el record mundial que s’ha mantingut més temps sense vèncer.
[19] Mark Spitz (10 de Febrer de 1950, Modesto, Califòrnia) és un nedador nord-americà d’origen jueu que va aconseguir set medalles d’or en els Jocs Olímpics de Munic l’any 1972 i entre aquests triomfs va obtenir una marca mundial. Gràcies al seu pare Arnold, va aprendre a nedar als dos anys mentre vivia a Hawaii. Estudià a la universitat d’Indiana. Va rebre el premi Sullivan Howard el 1971 i el premi nedador de l’any en 1972. El 2005, fou escollit com abanderat de la Delegació nord-americana dels XVII Jocs Macabeus. Actualment viu a Los Ángeles amb la seva esposa Suzy Weiner i els seus dos fills Matthew (1981) i Justin (1991).
[20] Nadia Elena Comaneci (12 de novembre de 1961) es una ex gimnasta romana (actualment amb doble nacionalitat romana, nord-americana) guanyadora de 5 medalles olímpiques. Fou la primera en aconseguir una puntuació perfecta, 10, en una competència olímpica. Es considerada una de les més grans atletes del segle XX i es troba entre les millors gimnastes de tots els temps. Als catorze anys, fou la estrella dels Jocs Olímpics de Montreal. La romana aconsegueix el 10 en uns Jocs Olímpics- abans de Montreal ja l’havia rebut 19 vegades, i, a més, la repetiria 6 vegades més-. Va guanyar tres medalles d’or, una de plata i una de bronze. Com a anècdota, quan les classificacions es van anunciar al cartell elèctric, va aparèixer un 1.0, ja que el sistema contava només amb un espai per a un enter i un decimal. De tornada cap a casa els seus paisans la van rebre en multitud i els seus èxits la van fer creedora del reconeixement de “Heroi Socialista del Treball”, sent la persona més Jove que mai hagi rebut aquest premi.
[21] Frederick Carlton "Carl" Lewis (1 de juliol de 1961, Birmingham, Alabama, Estats Units) fou un atleta nord-americà especialista en proves de velocitat i salt de longitud que va guanyar 10 medalles olímpiques (9 d’or) durant la seva carrera (1984-1996), i 8 medalles d’or i una de bronze en els Campionats del Món d’Atletisme (1983-1993). Als Jocs de 1984 va guanyar 4 medalles d’or en els 100 metres, 200 metres, relleu de 4x100 metres i salt de longitud.
[22] Benjamin Sinclair "Ben" Johnson (30 de desembre de 1961, Falmouth, Jamaica) fou un atleta canadenc conegut per la seva desqualificació per dopatge després de guanyar la final Olímpica dels 100 metros llisos en els Jocs de 1988. Johnson va emigrar a Canada l’any 1976. Va debutar als Campionats del Món de l’Atletisme de 1983 quedant derrotat en les semifinals. A l’any següent, Johnson va arribar a la final dels 100 metres llisos als Jocs Olímpics celebrats a Los Angeles, quedant tercer darrera de Carl Lewis. Amb l’equip canadenc de 4x100 metres va aconseguir la medalla de bronze.
[23] Matthew Nicholas Biondi, conegut com “El torpedo de Moraga” (8 d’octubre de 1965, Moraga, Califòrnia, Estats Units) fou un nedador nord-americà que va participar en tres Jocs Olímpics, en els quals va guanyar 8 medalles d’or.
[24] Michael Duane Johnson (13 de setembre de 1967, Dallas, Texas) fou un atleta nord-americà especialista en les proves de 200 i 400 metres. Va guanyar cinc medalles d’or olímpiques i posseeix les plusmarques mundials de 200 i 400 metres amb 19.32 i 43.18 respectivament.
[25] Donovan Bailey (16 de desembre de 1967, Manchester, Regne Unit) fou un atleta canadenc especialista en proves de velocitat i fou campió olímpic dels 100 metres llisos en els Jocs d’Atlanta l’any 1996, on va batre, a més, el record del món amb 9.84.
[26] Aranzazu Arantxa Isabel María Sánchez Vicario (18 de desembre de 1971, Barcelona, Espanya) és una ex-tennista professional espanyola, antiga Nº 1 del món. Durant la seva carrera va guanyar quatre títols del Grand Slam en categoria individual, sis en categoria de dobles i quatre en dobles mixtos. A principis de 2007, l’International Tennis Hall of Fame va anunciar l’entrada d’Arantxa Sánchez Vicario com a nova membre del prestigiós Saló de les Llegendes del tennis mundial.
[27] Joan Antoni Samaranch Torelló (17 de juliol de 1920, Barcelona) és un empresari i polític espanyol. L’any 1991 fou nombrat Marqués de Samaranch. L’any 1977 era vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) i a partir de 1980 presidí la direcció. Samaranch va acabar amb el boicot polític dels Jocs Olímpics, va permetre la participació de professionals, la qual cosa estimulà un augment en el nivell de competició de tots els països participants, va treure el moviment olímpic de la bancarrota en la que es trobava des de finals de la dècada de 1970, quan les ciutats començaven a plantejar-se la rendibilitat d’una candidatura. No obstant, fou criticat per la seva col·laboració amb la dictadura, pels seus vincles amb l’Opus Dei, del que es membre, pels seus suposats gestos d’autoritat dintre del COI i pel secretisme de les seves decisions. El 1985 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1988 se li va concedir el Premio Príncipe de Asturias de los Deportes, així com el Premio de la Paz, concedit per Corea del Sud. Posseeix el Collar de la Orden de Isabel la Católica, la més alta distinció de l’Estat espanyol. A més, posseeix importants col·leccions d’Art, per les que ha aconseguit ser nomenat membre de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Académie Francaise des Sports. En 1986 fou nomenat president de la entitat bancària La Caixa, de la qual ja era membre conseller des de 1984. Al 2001 va deixar el càrrec per imposició reglamentària sent substituït per Jacques Rogge i nombrat president de Honor Vitalicio, càrrec que encara ostenta.
[28] Michael Fred Phelps (30 de juny de 1985, Baltimore) es va presentar als Jocs Olímpics de 2000 com el més jove nedador masculí amb 15 anys. Encara que no va obtenir medalles olímpiques, Phelps aviat es va fer un nom a la natació.
[29] Ian James Thorpe OAM (13 d’octubre de 1982, Milperra, Sydney) és un nedador australià ja retirat, anomenat Thorpedo i Thorpey. Va guanyar cinc medalles d’or en els Jocs Olímpics, sent la major marca aconseguida per qualsevol esportista australià. Thorpe es va establir en els equips de relleu australians, agregant a les victòries en 4x100 metres i 4x200 metres de relleus en estil lliure el 2000. Les seves victòries en els 200 i 400 metres i el seu bronze en els 100 metres en les Olimpíades del 2004 el fan l’única persona en guanyar medalles en la combinació 100-200-400.
[30] Hicham El Guerrouj (14 de setembre de 1974, Berkane, Marroc) és un atleta marroquí especialista en proves de migfons i té les actuals plusmarques del món de 1500 metres i de la milla. Fou campió olímpic a Atenes en 1500 metres i en 5000 metres.
[31] Kenenisa Bekele (13 de juny de 1982, Bekiji, província de Arsi) és un atleta d’Etiòpia. Té les actuals plusmarques del món en 5000 i 10000 metres i ha sigut campió olímpic i mundial.
[32] Justin Gatlin (10 de Febrer de 1982, Brooklyn, Nova York) és un atleta dels Estats Units i actualment viu i entrena a Raleigh, Carolina del Nord. Al 2004 va aconseguir la medalla d’or en atletisme en la especialitat de 100 metres, bronze en 200 metres i plata en relleu de 4x100 metres.
[33] Kelly Holmes (19 d’abril de 1970, Pembury, Kent, Regne Unit) és una atleta britànica especialista en proves de migfons i campiona olímpica de 800 i 1500 metres en els Jocs d’Atenes.
[34] Liu Xiang (13 de juliol de 1983, Shangai, Xina) és un atleta xinès especialista en els 110 metres balles. Va ser medalla d’or en els Jocs Olímpics del 2004 i va sorprendre quan va igualar la plusmarca mundial que estava en mans del britànic Colin Jackson des de 1993 amb 12.91. Li va treure 27 centèsimes al segon classificat, el nord-americà Terrence Trammell (13.18) i 29 al tercer, el cubà campió en Sydney, Anier García (13.20).
[35] Robert Korzeniowski (30 de juliol de 1968, Lunaczow, Polònia) és un atleta polonès guanyador de 4 medalles d’or olímpiques. És l’únic atleta que ha fet el doblet en les proves de marxa en uns Jocs Olímpics al vèncer en les proves de 20 i 50 quilometres dels Jocs del 2000. El seu primer títol olímpic el va aconseguir en la prova dels 50 quilometres mara en els Jocs de 1996
[36] Santiago Calatrava Valls (28 de juliol de 1951, Benimámet, València) és un arquitecte i escultor espanyol, qui a més té estudis d’enginyeria civil realitzats a Zurich.
[37] Konstantinos Kenteris, també anomenat Konstadinos Kederis (11 de juliol de 1973, Mitilene, Grècia) és un atleta grec. Kenteris està especialitzat en els 200 I 400 metres. En els Jocs Olímpics del 2000 va sorprendre al classificar-se al final en els 200 metres. En els Jocs Olímpics del 2004, Kenteris era un dels atletes favorits per guanyar la medalla d’or i encendre la flama. Però, un dia abans dels Jocs, Kenteris i el seu company Ekaterini Thanou van donar positiu en un control de dopatge.
[38] Ekaterini Thanou (1 de febrer de 1975) és una velocista grega. Va guanyar la medalla de plata en els 100 metros femenins en els Jocs Olímpics del 2000.
[39] Adrian Annus, en els Jocs Olímpics d’Atenes, va donar negatiu dos cops en una prova antidopatge, però es va sospitar d’una manipulació de mostres d’orina. Al negar-se l’atleta a un tercer control, els seus resultats van ser eliminats. Els atletes que es negués a realitzar una prova quan aquesta ha sigut sol·licitada són també considerats com a positius en dopatge.
[40] Róbert Fazekas (18 d’agost de 1975, Szombathly, Hongria) és un llançador de discos. A Fazekas li van retirar la medalla d’or després que el Comitè Olímpic Internacional confirmés que l’atleta es va negar a entregar una mostra completa d’orina per a un control d’antidopatge. La comissió executiva del COI va decidir treure-li la medalla i el diploma, expulsar-lo dels Jocs Olímpics i demanar a la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) que adoptés les sancions pertinents.