1.1. Els antecedents olímpics
Barcelona havia reclamat en repetides ocasions ser seu olímpica, però en totes aquelles ocasions altres candidatures havien tingut un major suport. Així, el 1929, mentre es preparava l’Exposició Internacional, es va sol·licitar l’organització de les Olimpíades de 1936. De fet, la construcció de l’estadi de Montjuïc es va portar a terme pensant en aquesta possibilitat. Però el certamen va acabar celebrant-se a la Berlín de Hitler. Hitler els va convertir en propaganda nazi. La República Espanyola no va voler participar i va organitzar com a rèplica una Olimpíada Popular a Barcelona amb participació de diversos països. La inauguració que havia de fer-se el diumenge 19 de juliol de 1936 es va veure frustrada amb l’alçament militar en aquell mateix dia. Tot i així, la celebració de l’Olimpíada Popular a Barcelona es va dur a terme.
1.2. El gran dia
Amb l’arribada a l’alcaldia de Barcelona de Narcís Serra[1], ressorgí la idea de presentar la candidatura olímpica de 1992. Quan en 1982, Pasqual Maragall va rellevar Serra, el projecte va continuar, aconseguint el suport de la Generalitat i del govern central. Es van iniciar els estudis previs de viabilitat i es van establir les infraestructures necessàries per a acollir la celebració. I a partir d’aquí, es va passar a elaborar la proposta. Moltes empreses catalanes i entitats financeres van aportar la seva contribució tècnica i econòmica. Finalment, el 17 d’octubre de 1986, el Comitè Olímpic Internacional, reunit en Lausana, efectuà la votació per escollir la seu dels XXV Jocs Olímpics d’Estiu. Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), fou l’encarregat de llegir públicament el resultat de la votació i qui pronuncià la frase:”...à la ville de...Barcelona” que atorgava a aquesta ciutat la celebració dels Jocs Olímpics de 1992.
Joan Antoni Samaranch
1.3. Barcelona, ciutat esportista
La celebració dels XXV Jocs Olímpics va satisfer l’esperit esportiu dels barcelonins, el qual va sorprendre al baró Pierre de Coubertin. Expliquen que després de la seva primera visita a la ciutat, el pare de l’olimpisme modern va dir: “Creia saber el que era una ciutat esportista abans de visitar Barcelona, però estava equivocat; ara si ho sé.
La passió per l’esport s’havia iniciat a Barcelona a finals del segle XIX, en plena expansió industrial. A mitjans dels segles XIX i XX es van fundar alguns dels clubs de més tradició ciutadana com el Futbol Club Barcelona[2], el Reial Club Esportiu Espanyol[3], el Club Natació Barcelona[4] i el Reial Club de Tennis Barcelona[5]. Abans, en 1876, la gran afició al muntanyisme havia fet néixer la fundació de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques. La primera piscina d’Espanya fou la que el Club de Natació Barcelona va construir en 1923, i el primer camp de rugby fou el de la Fuixarda, a Montjuïc. Als anys vint ja es disputaven a la ciutat curses de cotxes, proves d’atletisme, competicions de tennis, campionats de futbol, combats de boxes i curses ciclistes. D’aquesta manera, en 1924 es va fundar a Barcelona el Comitè Olímpic Espanyol.
La guerra civil va truncar la vida esportista barcelonesa, però ressorgí després amb força renovada. El 1955, la celebració dels Jocs Mediterranis significà el retrobament de la ciutat amb l’esport internacional.
A partir de la restauració democràtica, els barris han vist augmentar els seus equipaments que ha afavorit la reactivació de la pràctica de l’esport. En 1992, hi havia a la ciutat més de 1200 clubs i associacions esportistes i un total d’unes 1300 instal·lacions, que donaven una mitjana aproximada d’un club o associació i una instal·lació per cada 1700 habitants. Una mitjana que situa Barcelona entre les ciutats amb més instal·lacions del món.
Barcelona havia reclamat en repetides ocasions ser seu olímpica, però en totes aquelles ocasions altres candidatures havien tingut un major suport. Així, el 1929, mentre es preparava l’Exposició Internacional, es va sol·licitar l’organització de les Olimpíades de 1936. De fet, la construcció de l’estadi de Montjuïc es va portar a terme pensant en aquesta possibilitat. Però el certamen va acabar celebrant-se a la Berlín de Hitler. Hitler els va convertir en propaganda nazi. La República Espanyola no va voler participar i va organitzar com a rèplica una Olimpíada Popular a Barcelona amb participació de diversos països. La inauguració que havia de fer-se el diumenge 19 de juliol de 1936 es va veure frustrada amb l’alçament militar en aquell mateix dia. Tot i així, la celebració de l’Olimpíada Popular a Barcelona es va dur a terme.
1.2. El gran dia
Amb l’arribada a l’alcaldia de Barcelona de Narcís Serra[1], ressorgí la idea de presentar la candidatura olímpica de 1992. Quan en 1982, Pasqual Maragall va rellevar Serra, el projecte va continuar, aconseguint el suport de la Generalitat i del govern central. Es van iniciar els estudis previs de viabilitat i es van establir les infraestructures necessàries per a acollir la celebració. I a partir d’aquí, es va passar a elaborar la proposta. Moltes empreses catalanes i entitats financeres van aportar la seva contribució tècnica i econòmica. Finalment, el 17 d’octubre de 1986, el Comitè Olímpic Internacional, reunit en Lausana, efectuà la votació per escollir la seu dels XXV Jocs Olímpics d’Estiu. Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), fou l’encarregat de llegir públicament el resultat de la votació i qui pronuncià la frase:”...à la ville de...Barcelona” que atorgava a aquesta ciutat la celebració dels Jocs Olímpics de 1992.
Joan Antoni Samaranch
1.3. Barcelona, ciutat esportista
La celebració dels XXV Jocs Olímpics va satisfer l’esperit esportiu dels barcelonins, el qual va sorprendre al baró Pierre de Coubertin. Expliquen que després de la seva primera visita a la ciutat, el pare de l’olimpisme modern va dir: “Creia saber el que era una ciutat esportista abans de visitar Barcelona, però estava equivocat; ara si ho sé.
La passió per l’esport s’havia iniciat a Barcelona a finals del segle XIX, en plena expansió industrial. A mitjans dels segles XIX i XX es van fundar alguns dels clubs de més tradició ciutadana com el Futbol Club Barcelona[2], el Reial Club Esportiu Espanyol[3], el Club Natació Barcelona[4] i el Reial Club de Tennis Barcelona[5]. Abans, en 1876, la gran afició al muntanyisme havia fet néixer la fundació de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques. La primera piscina d’Espanya fou la que el Club de Natació Barcelona va construir en 1923, i el primer camp de rugby fou el de la Fuixarda, a Montjuïc. Als anys vint ja es disputaven a la ciutat curses de cotxes, proves d’atletisme, competicions de tennis, campionats de futbol, combats de boxes i curses ciclistes. D’aquesta manera, en 1924 es va fundar a Barcelona el Comitè Olímpic Espanyol.
La guerra civil va truncar la vida esportista barcelonesa, però ressorgí després amb força renovada. El 1955, la celebració dels Jocs Mediterranis significà el retrobament de la ciutat amb l’esport internacional.
A partir de la restauració democràtica, els barris han vist augmentar els seus equipaments que ha afavorit la reactivació de la pràctica de l’esport. En 1992, hi havia a la ciutat més de 1200 clubs i associacions esportistes i un total d’unes 1300 instal·lacions, que donaven una mitjana aproximada d’un club o associació i una instal·lació per cada 1700 habitants. Una mitjana que situa Barcelona entre les ciutats amb més instal·lacions del món.
[1] Narcís Serra i Serra (30 de maig de 1943, Barcelona) és un economista i polític espanyol. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, fou director de la secció Estadística de la Cambra de Comerç de Barcelona l’any 1965. El 1978 es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Amb el final de la dictadura i el retorn del president Tarradellas, va participar en el Govern provisional pre-autonòmic, com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1977-1979). Després de les primeres eleccions municipals democràtiques, fou elegit alcalde de Barcelona en 1979, càrrec que va realitzar fins a 1982. Amb la victòria del PSOE en les eleccions generals de 1982 va formar part del primer gabinet socialista que presidia Felipe González com a Ministre de Defensa. Fou l’encarregat de modernitzar i democratitzar les Forces Armades, modificar la política del seu partit en relació a la OTAN, ja que el PSOE s’havia oposat a l’ingrés que estava preparant el govern de Calvo-Sotelo en una coneguda campanya, però va haver de canviar la seva postura en el referèndum que es va organitzar sobre l’ingrés d’Espanya a la OTAN, que havia sigut una de les promeses electorals del PSOE. El 1991 va ocupar el càrrec de Vicepresident del Govern, el qual va repetir després de les eleccions de 1993 fins que va dimitir al 1995. L’any 1996 va passar a ser secretari general del PSC, carric que va deixar al 2000. Ha sigut diputat en el Congrés per la circumscripció de Barcelona entre 1986 i 2004. L’any 2005 fou nomenat president de Caixa Catalunya.
[2] El Futbol Club Barcelona és una entitat esportiva de la ciutat de Barcelona. Fou fundat com a club de futbol el 29 de novembre de 1899 per dotze joves futbolistes aficionats, liderats pel suís Hans Gamper. El FC Barcelona és conegut popularment com a Barça (abreviació de Barcelona) i els seus seguidors com a culés.
[3] Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona, més conegut com el Espanyol, és un club de futbol de la ciutat de Barcelona. Juga actualment a la Primera Divisió d’Espanya. Fou fundat el 28 d’octubre de 1900 per un grup d’universitaris catalans i el seu president fou Don Ángel Rodríguez Ruiz. Va néixer sota el non de Societat Espanyola de Futbol degut a que tots els seus components eren catalans o de la resta d’Espanya, en contraposició d’alguns equips formats en la seva majoria per estrangers, com el FC Barcelona.
[4] Fundat l’any 1907, és el club de la natació espanyola. Destaca pels seus triomfs en waterpolo i natació. Té més de 8000 socis.
[5] El Reial Club de Tennis Barcelona és un club esportiu de tennis de Barcelona fundat l’any 1899. Situat al barri de Pedralbes, el RCT Barcelona està considerat el club de tennis més prestigiós de Espanta. En les seves pistes s’han format tennistes com Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez, Carlos Moyà o Rafael Nadal. El RCTB organitza des de 1953 el Torneig de tennis Conde de Godó, el torneu més prestigiós de tennis d’Espanya.
1 comentario:
Recordando a...
NARCÍS SERRA i SERRA
Presidente Ejecutivo de
CAIXA DE CATALUÑA
Rafael del Barco Carreras
De nuevo MOODY´S recorta la calificación. Si a principio de año se calificó con “perspectiva negativa”, ahora se añade que el “ritmo de deterioro” se acrecienta por “préstamos con problemas”. ¿Cuántos serán pura estafa, el “coge la maleta y corre”?
Lo que en cualquier país del Mundo conllevaría la picota para su máximo ejecutivo, aquí en España, un político, aficionado o profesional del espionaje, reconvertido en BANQUERO, hace y deshace a lo sátrapa propietario de la Institución (despidiendo a ejecutivos), y él, por encima del bien y del mal. ¡Y los despedidos, silencio absoluto! Cataluña es un “SILENCI” absoluto, “profun y molt llarg”. Nadie sabe, o sabía nada, de tanto “préstamo con problemas”. Y él, sin responsabilidad, ni de antes siendo el Jefe del Cotarro Político de los que llevaron a la Institución a tan peligroso callejón, ni ahora de Ejecutivo máximo. Es de suponer que ese pozo sin fondo, o insondable agujero financiero, sigue a pesar de GASES Y ACSS con opas de TRES BILLONES DE LAS ANTIGUAS PESETAS, para hacer desaparecer del balance parte de esos créditos con problemas, y la CAIXA (la que él, como sus familiares, sueña dirigir), la grande, pagará caro ser propietaria a través de GAS NATURAL de la vieja Fuerzas Eléctricas del Noroeste de España SA (La del Condado de FENOSA). Al parecer, la GRANDE, a pesar de la crisis, aun puede tragarse operaciones de TRES BILLONES. Con un poco de dinero, aliviando penas ajenas, en lugar de créditos tendrá viejas instalaciones eléctricas, supervaloradas. Para el común de los catalanes en este momento un simple crédito para superar la CRISIS es casi un imposible, y si se lo dan, con amplia garantía, avales, y caro.
En mi blog, un comentarista me pregunta si su libreta está segura. Tan segura como toda España, donde el 99´99% de la población no tenemos ni idea del manejo del AHORRO del País. Solo sabemos, que de la noche a la mañana, han acabado con lo que parecía entre las Minas del Rey Salomón y un país del Golfo Pérsico, ¡lleno de golfos!.
Alguien que se empeña en mantener a tres personas en la cárcel durante TRES AÑOS, porque su retorcida mente elucubra que yo PENSABA colaborar (un intento descubierto por su sabiduría y según sus manifestaciones un selecto grupo de investigación de la GUARDIA URBANA) en la ESTAFA de los De la Rosa en el Consorcio de la Zona Franca… y al tiempo que mintiendo eleva su éxito político, los suyos obtienen dinero por no acusar a Javier de lo que el Sumario y hasta la SENTENCIA refleja con claridad. En sus fantasías, yo era de los franquistas ladrones, y él, un “hombre bueno” de los socialistas de “cien años de honradez”, ver www.lagrancorrupcion.com. Lo más simple, espiar al Rey, costándole la vicepresidencia de la Nación. Seguro que en la franquista Diputación donde se inició a la sombra y apadrinado por su franquista familia, y Samaranch, no se le ocurriría espiarle, ni menos a su Jefe de Estado, Franco. Las películas de mafiosos, puro chiste.
Publicar un comentario