EL GRAN REPTE

1.1. L’avanç tecnològic i les obres olímpiques
El bon funcionament de les telecomunicacions era indispensable per assegurar l’èxit dels Jocs. Amb aquest fi es van emprendre tres grans obres: la construcció de la torre de telecomunicacions de Collserola, de Norman Foster, la de comunicacions de Montjuïc-de Santiago Calatrava- i la instal·lació en el subsòl de la ciutat de 150 km de cablejat amb fibra òptica que enllaça les quatre àrees olímpiques i permet la transmissió de senyals de televisió i d’àudio, així com de dades informàtiques i comunicacions telefòniques.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona va implicar la creació d’instal·lacions noves i la reconstrucció d’altres per albergar els Jocs:

1. El Port Olímpic
Construït per als Jocs Olímpics del 1992, és una obra conjunta dels arquitectes Oriol Bohigas[1], Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i de l’enginyer Joan Ramon de Clascà. Va ser clau en les competicions celebrades durant els Jocs, que requerien aquest tipus d’instal·lació. La seva capacitat li permet acollir un nombre considerable d’embarcacions esportives, i, a més, compta amb diversos restaurants, bars i locals, els quals donen intensa vida a la nit barcelonina. És un lloc on es pot passejar, anar en bicicleta i gaudir de petites parades que determinats dies de la setmana s’instal·len a l’aire lliure.

2. L’Anella Olímpica
L’extensa àrea de la muntanya de Montjuïc, que ha estat reurbanitzada entre la recta de l’Estadi i els murs del cementiri, rep el nom d’Anella Olímpica. Aquest sector de muntanya ha sofert un canvi radical: l’Estadi s’ha fet nou, respectant la façana, i les piscines Picornell, construïdes el 1969, han estat modernitzades. S’han aixecat dos edificis de nova planta: el Palau d’Esports Sant Jordi, d’Arata Isozaki[2], i l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Integrats en aquesta àrea hi ha també un nou camp de beisbol, un estany circular, el jardí d’aclimatació procedent de l’Exposició del 1929, una extensa zona de parc i un monòlit commemoratiu dels Jocs Olímpics, obra de l’enginyer Santiago Calatrava.
L’esplanada queda decorada per l’escultura Canvi, d’Aiko Miyawaki, muller d’Arata Isozaki. El projecte general d’urbanització de l’Anella Olímpica és obra de l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit.

3. El Palau Sant Jordi
El Palau d’Esports Sant Jordi és considerat com la part més important de l’Anella Olímpica. És un pavelló poliesportiu cobert, pensat bàsicament per a la gimnàstica esportiva i rítmica i les final d’handbol i voleibol dels Jocs Olímpics del 92. Pot donar cabuda a una àmplia varietat d’activitats esportives i d’espectacles. En el seu interior es pot muntar una pista d’atletisme de 200 metres de corba i/o una pista de gel coberta, i es pot adaptar com a escenari de concerts o espectacles de ballet. Una pantalla gegant de vídeo de gran fidelitat reprodueix les imatges de les actuacions dels atletes o artistes.
Les grades tenen capacitat per a 17000 espectadors i el sistema de ventilació està pensat de manera que, en cas de resultar insuficient, és suportat per una instal·lació d’aire condicionat. Al costat de la pista principal hi ha un pavelló polivalent, de coberta plana, amb capacitat per allotjar quatre pistes de bàsquet.
Es va començar a construir l’agost del 1985 i la seva inauguració es va dur a terme durant la festivitat de la Mercè de l’any 1990. La coberta, dissenyada amb ordinador pel japonès Mamoru Kawaguchi, és una obra extraordinària d’enginyeria. Està formada per una gran xarxa metàl·lica còncava que aguanta les teules de ceràmica vidriada i les planxes de zinc que asseguren la impermeabilitat.

4. L’Estadi Olímpic
Té capacitat per allotjar 55000 persones i fins a 77000 amb la incorporació de grades provisionals. Pot servir d’escenari per a competicions esportives, espectacles musicals o qualsevol altre acte popular. S’ha transformat l’antic estadi, del qual s’ha conservat la façana, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure[3], fill del modernista Lluís Domènech i Montaner[4]. El frontís és de l’escultor Vicenç Navarro, i les estàtues sobre de la porta d’entrada, de Pau Gargallo[5].
La resta s’ha construït seguint el projecte resultant de fondre en un sol els projectes que van presentar al concurs internacional l’arquitecte Vittorio Gregotti, per una banda, i l’equip format per Federico Correa, Alfonso Milà, Carles Buixadé i Joan Margarit, per l’altra. Richard Weile va ser l’encarregat de la supervisió tècnica dels projectes i el consultor en temes d’enginyeria esportiva.
L’any 1998 el Comitè d’Estadis de la UEFA va atorgar la categoria cinc estrelles a l’Estadi Olímpic de Montjuïc a proposta dels joves del sindicat de Comissions Obreres (CC.OO.). En ell es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Avui dia és utilitzat per a competicions esportives i concerts musicals.

5. L’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya
El projecte de la Universitat de l’Esport es va encarregar a Ricard Bofill[6]. Una vegada acabats els Jocs Olímpics, aquest universitat és la seu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). S’atribueix una important participació en el disseny d’aquest edifici a Peter Hodgkinson, membre del taller d’arquitectura de Bofill. Formen aquesta construcció dos edificis simètrics, de quatre plantes i façana neoclàssica, units per un vestíbul. Hi ha dos patis bessons coberts de 50x50 metres, un dels quals va servir per acollir les competicions de lluita lliure i grecoromana durant els Jocs. A l’altre s’hi van disposar cinc tapissos d’escalfament.
Les obres van començar l’abril de 1988 i han estat finançades en la seva totalitat per la Generalitat de Catalunya.

6. La piscina olímpica
Davant de la plaça del Dante es troba la piscina olímpica, obra d’Antoni de Moragas, construïda l’any 1992 en el mateix lloc on hi havia hagut l’antiga piscina descoberta. La construcció de la nova piscina va suposar la desaparició de la font Trobada, una de les fonts vuitcentista de Montjuïc, la qual es trobava dins d’un bar.

7. La Torre de Collserola
És la torre de telecomunicacions construïda a la serra de Collserola, sobre el turó de Vilana, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.
Va ser dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster[7] amb la col·laboració de la companyia Ove Arup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’Ajuntament de Barcelona el 1988.
L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en la construcció dels diferents sostres sobre el terra, els quals havien de ser issats per l’eix central de formigó, prèviament construït fins al seu emplaçament a més de 70 metres d’alçada sobre el sol.
Amb els seus 288 metres d’alçada, és l’edifici més alt de la ciutat. Va entrar en funcionament la primavera de 1992.La Torre de Collserola és el nus de les telecomunicacions de Catalunya; per la Torre passa el 100% de la Televisió i el 95% de les ràdios que escoltem a Barcelona i la seva àrea metropolitana. També és el punt per enllaçar tota la xarxa de Catalunya.

[1] Oriol Bohigas (20 de desembre de 1925, Barcelona). L’any 1943 va ingressar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1951. El 1961 va obtenir el títol d’urbanista. Membre fundador del grup editorial Edicions 62, entre 1981 i 1988, fou president de la Fundació Joan Miró. Actualment és president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec des del qual ha iniciat la restauració i millora de la seva biblioteca. L’any 1991 fou premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Al costat d’altres arquitectes, va realitzar el seu primer projecte, un grup de vivendes a la Ronda Guinardó (1963-1964).
[2] Arata Isozaki (23 de juny de 1931, Oita, Kyushy) és un arquitecte japonès que va estudiar a la universitat de Tòquio, on un dels seus professors va ser el conegut arquitecte Kenzo Tange. Al finalitzar els estudis va treballar amb el seu professor fins el 1963, i va establir llavors el seu propi despatx. Isozaki ha sigut distingit amb nombrosos premis internacionals, com el de l’Associació d’Arquitectes del Japó, el del Royal Institute of Architects i el de l’American Academy, entre molts altres. Isozaki es professor visitant de varies universitats importants. Va construir el Pavelló poliesportiu en Palafolls “Palauet” i l’Accés al Caixa Fòrum de Barcelona.
[3] Pere Domènech i Roura (1881, Barcelona- 1962, Lleida) fou un arquitecte conegut per la construcció de l’Estadi Olímpic de Barcelona, inaugurat l’any 1920, i la bodega de la Espluga de Francolí.
[4] Lluís Domènech i Montaner (21 de desembre de 1850- 27de desembre de 1923) fou un arquitecte que va destacar per les seves obres edificades en l’estil modernista català. Va construir l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana.
[5] Pau Gargallo Catalán (1881, Maella, Matarraña- 1934, Reus, Baix Camp) fou un escultor de renom que intervingué en la renovació plàstica de l’escultura del segle XX. Des de 1917 fins el 1923 fou director de la secció d’escultura de l’Escola Superior de Bells Oficis a Barcelona. Part de les seves obres es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Existeix un Museo Pablo Gargallo a Saragossa.
[6] Ricardo Bofill Leví (5 de desembre de 1939, Barcelona) és l’arquitecte i urbanista cap de l’equip que ha ampliat l’aeroport de Barcelona, ha construït l’Hotel Vela, en el port de Barcelona, ha realitzat el Teatre Nacional de Catalunya, l’edifici d’apartaments Walden 7 (Sant Just Desvern, Barcelona) i l’edifici d’apartaments El Sargazo (Castelldefels, Barcelona), entre altres obres de renom internacional.
[7] Norman Foster, Baró Foster de Thames Bank (1 de juny de 1935, Manchester) és l’arquitecte britànic contemporani amb major renom i reconeixement internacional. També ha rebut varis premis importants d’arquitectura, com la medalla d’or de L’Institut Amèrica d’Arquitectura i l’any 1999, el prestigiós premi Pritzker. Un dels seus últims projectes és la creació del Tribunal Superior de Justícia de Madrid i l’Audiència Provincial de Madrid.